A Catalunya tenim 826 quilòmetres de litoral, dels quals 200 km constitueixen l’admirada i apreciada Costa Brava. El mar és un element crucial per a la societat catalana, llur economia, cultura i, en definitiva, per la nostra identitat. La relació que hem tingut amb el mar ha sigut, és i serà definitòria de la nostra manera de fer i viure. Però soc dels que pensa que ens cal recuperar la nostra relació amb el mar. m’explico.
Els ports i les platges privatitzades no són el mar. La mar contaminada, el litoral recobert de ciment, vidre i piscines de color blau impecable i artificial, no són la mar amb la que vull identificar-me. Si es construeix un immens parc eòlic al litoral de la Costa Brava, jo sentiré que ens han arrabassat la nostra mar. Per a mi, la mar en la que penso és la Mediterrània, és el Mare Nostrum o Mare Magnum que a l’època medieval va ser més nostra que mai i que d’alguna manera era «el món». De fet, era l’únic món en el que s’intercanviaven productes, cultura i idees. Era el protagonista històric quan encara no existia el Nou Món, el que ara en diem Amèrica, doncs encara no s’havia descobert. Eren els temps en que els catalans es movien per la Mediterrània com a peix en l’aigua i quan el comerç va ser el dinamitzador dels intercanvis entre cultures i pobles. La mar ens comunicava amb la resta d’Espanya i dels països al nord i sud de la Mediterrània. No en va, el primer compendi de dret marítim es va escriure en català sota el títol de «Consolat de Mar» al segle XIII. Tal era la influència del comerç marítim català que de seguida va ser traduït a l’italià, francès i castellà, i posteriorment va ser la base del dret mercantil modern arreu del món.
En aquells temps, van aparèixer nous ports i ciutats portuàries, amplis i amb un tràfec i funcions més complexes que mai, doncs acollien cultures i gents ben diferents. La revolució comercial i la revolució nàutica van ser el fonament dels grans canvis culturals i polítics de l’època. Tot plegat era afavorit per un clima particular i únic que garantia una primavera i un estiu secs i assolellats amb temperatures més aviat altes, absència de temporals i vents regulars. La tardor i l’hivern eren l’altre cara de la moneda: pluges regulars, temporals a la mar i vents imprevisibles.
Potser no és el moment de somiar a partir d’enyorances d’un passat que no tornarà tal i com va ser. Potser és el moment de mostrar realisme, valentia i capacitat de renovar el nostre món. Quan parlo de recuperar la Mediterrània, penso en tornar a tenir les nostres platges, litorals i mars nets, públics i de qualitat, de manera que permetin un bon us cívic i civilitzat. Cal exigir que la nostra relació amb el mar recuperi els valors perduts i per tant, protegir la natura que ha estat i encara és objecte d’admiració internacional. La Mediterrània era un espai global, a on van conviure duran més de deu segles, ciutats i pobles amb tres cultures: cristiana, jueva i musulmana. I no oblidem que en temps de Roma i durant uns deu segles la Mediterrània va existir com a unitat política i cultural.
Però els pobles i les ciutats són el que és la seva gent i la gent és el resultat del que el territori ofereix. Si el nostre territori i els nostres mars es recobreixen de ciment i deixalles, nosaltres ens comportarem com un tros de ciment brut i abandonat que ningú apreciarà. Tots els pobles i ciutats estan necessitats d’aquella Mediterrània que era un espai dinàmic, creatiu i generador de civilització. Els moments fascinants i decisius en la Història són els que acullen el naixement de noves transformacions i etapes. Ens cal imperiosament una nova manera de viure la globalització actual. La Mediterrània amb els seus pobles, ciutats i gents, en la gran xarxa telecomunicada i transitada que és avui la globalització, ha de tornar a ser exemple de civilització i qualitat de vida.
No es tracta de idealitzar uns temps que també van ser problemàtics i conflictius en molts aspectes. Però contribuir a que es recuperi «la nostra Mediterrània» i que es conegui més i millor la seva Història, és una afirmació de que existim i podem existir més enllà o més ençà de les incerteses que ens aclaparen. Soc dels que reivindico l’existència dels pobles, estats i civilitzacions que hem viscut i visquem una experiència històrica comú centrada en la Mediterrània, farcida de valors universals també vàlids per al futur. En aquest sentit, crec que ens cal recuperar la Mediterrània i ser l’origen d’un nou renaixement. És una tasca hercúlia, però engrescadora i necessària que ens pot portar a un futur de pau, goig i sostenibilitat.
