Per fi l’hem pogut tornar a celebrar el «nostre» Carnaval, almenys en alguns dels pobles i ciutats amb més tradició de les nostres contrades. Potser no ha estat un Carnaval tan lluït com altres anys, perquè davant la pandèmia la gent tenia dubtes fins a última hora sobre si les autoritats permetrien els actes, però les veritables ànimes carnestoltesques al final han gaudit de valent i han pogut desfilar els seus «alter egos» arreu. És clar que –com cada any– molts s’han deixat les seves veus i un munt de neurones en la festa, però de moment, no ha transcendit cap cas en que s’hagi causat un dany irreparable.

Pel que sembla, l’Ajuntament del meu poble, Roses, s’ho ha pres molt seriosament. La decisió de celebrar la festa en les dates que li correspon, és a dir abans de la quaresma, no es va prendre fins a primers de febrer i tot i que fou unànime entre colles i Ajuntament, em va semblar valenta i molt encertada a la llum de l’evolució de les dades sanitàries. Al cap de dos dies ja feien públic el cartell –un altre encert de l’il·lustrador i tatuador Job Fontes. Un xic més de valor els va faltar per condicionar l’envelat de la plaça Rahola per a participants «no censats» o sense colla, sobretot tenint en compte que just quinze dies abans tornaven a obrir l’oci nocturn a tot Catalunya, però sí que van habilitar un enorme espai al Port perquè totes les colles hi poguessin anar a passar-s’ho bé amb les seves carrosses un cop finalitzades les rues, i que era una vella reivindicació de tots els participants «organitzats».

«De frenada» es van passar els responsables municipals amb tot allò relacionat amb la salut. Sembla que la por davant un rebrot local del virus i la sempiterna preocupació pels excessos etílics sobretot dels més joves, els van impulsar a actuar amb un excés de zel –tant amb l’anunci d’un desproporcionat dispositiu que havia de garantir l’adequada atenció per a tothom que la necessités i que fou pràcticament calcat al del 2020, tot i sabent que hi hauria molts menys participants, com també pel triomfalisme del comunicat final: «Valoració molt positiva pel baix nombre d’atencions sanitàries durant el Carnaval ... la xifra més baixa dels darrers anys», que no pot estranyar a ningú en un any en que la participació ha estat la més baixa de les darreres dècades. Davant tanta prudència i exageració, estranya que a dia d’avui –una setmana després de l’Enterrament de la Sardina– encara no s’hagi fet publica la incidència de la maleïda Covid-19 durant la festa i que sembla haver «enxampat» a molts dels «esbojarrats». Segons les dades recollides per la Generalitat al CAP, els positius s’han, com a mínim, quintuplicat arran de la disbauxa. I tot i que la xifra no és greu, tampoc pot estranyar a ningú, ja que els encarregats de garantir l’observació de l’ús obligatori de les mascaretes eren pràcticament invisibles i ni les màximes autoritats se la van posar quan, segons la foto que publicà el mateix alcalde al seu Facebook, anava del bracet del «seu» regidor de cultura per enterrar la sardineta. No pas la seva, és clar.