Puigdemont ha reconegut que el procés era mentida, que ell és un mentider i ha demostrat que els seus partidaris són uns babaus que tot s’ho empassen perquè tenen una aproximació talibana a la causa; i no racional ni per descomptat políticament articulada. Però que Puigdemont sigui un venedor de pocions, un caragirat i un farsant no és exactament el problema. És un problema però no el problema. El problema és que ho és d’una manera molt òbvia, molt continuada i des de molt el principi. I per tant només se’l pot seguir des de la fe cega, des de la intifada com una manera d’entendre la vida.
A mi ja em va bé que l’independentisme sigui cada vegada més sectari i que es multipliquin les escissions: és així com moren els moviments polítics, al racó. Potser hauria d’animar-los en aquest festival per veure qui és més pur, qui fa una promesa més grossa –i més falsa– i qui aconsegueix aprimar encara més el que ja és molt prim. Però sento un vell respecte per la causa que alguna vegada va ser la meva i l’afecte per molts amics que encara hi creuen, i em sap greu. Sé que són sincers en el seu sentiment, en la vocació de servei a Catalunya i en el seu desig que esdevingui un Estat separat d’Espanya. Per tant em pesa veure aquest ridícul, aquesta foguera del sonat, aquest fangar de tot on hi fan l’agost marginals i espatllats, ferralla deixada a l’espera de ser retirada, premuda i fosa.
Fins i tot si aquest ha de ser el final de l’independentisme, hauria de ser un final més digne. Jo no crec que sigui el final, però sí que s’enfronta a una llarga decadència; i en tot cas sé que més enllà del folklore del pamflet i la consigna, a la plaça física o la virtual, està eternament condemnat al fracàs, perquè el catalanisme no està mentalment ni vitalment capacitat per a l’articulació política. La més alta i exitosa articulació política catalanista que ha existit mai, i que ara torna, és Joan Laporta president del Barça. La nació política que Catalunya no sap ser, l’encarna el president Laporta en l’esport. El Barça és una gran nació esportiva i l’emotivitat, l’audàcia, el panxacontentisme i aquest aire de «per tothom en La Pera» del seu president li donen forma de república un poc bananera però de grans èxits indiscutibles i l’era Xavi ja ha començat.
En la política, Catalunya només funciona mercadejant i robant, establerta en el cinisme més escandalós, i fent servir el patriotisme per robar encara més. Llavors el país funciona, perquè el mateix pragmatisme que du a la corrupció intenta ser polit en la gestió perquè l’invent duri més, i també l’arrambada. Convergència i Unió va ser una creació perfecta. Va robar i va deixar treballar, va donar una coartada nacional a tothom i va permetre també que Esquerra és fes la digna reclamant puresa. L’error és que va haver-hi un moment que ERC va tenir massa poder i com sempre que això passa va destruir Catalunya en totes les seves metàfores i totes les seves realitats. Ara sembla que Aragonès, amb moderació, vol esmenar aquesta constant històrica: però no crec que ho aconsegueixi. Esquerra és el partit tòxic de Catalunya i sempre du a la devastació.
Catalunya és políticament possible en tot el que cap des d’aquell conseller de Benestar Social que féu dir-se Antoni Comas, símbol màxim del peronisme convergent, fins a la celebració del president Laporta quan vam passar a vuitens guanyant el Nàpols. Tota la resta és Turull, Forn o Rull, capgrossos del procés que ja ningú no vol portar. Tota la resta és Puigdemont agonitzant a Waterloo i reconeixent que la seva mercaderia era defectuosa. Tota la resta és fotre’s de fàstic i de gana amb dones lletges i malvivint en baixadors de rodalies; misèria que se t’ha ficat tan endins, que ni que fos cert el canvi climàtic, per a tu els hiverns serien sempre massa freds i els estius massa càlids.
No crec que hi hagi cap virtut en deixar de ser independentista, però Catalunya no pot ser el tema d’un escriptor seriós. Com a mínim durant uns anys, perquè avui, tal com vivim i som, no és un tema, sinó una excusa, un pretext per a la poca autoexigència, per al deliri i per no haver ni d’empatar amb la vida. L’escissió de l’escissió genera monstres, racons on no pot entrar-hi mai l’alba. Fa anys que el tema de Catalunya no serveix per expressar cap talent i només emergeixen les rendicions, els defectes. Aigua podrida que vessa la claveguera.
El tema de qualsevol català actual que aspiri a no embogir, a no acabar caient al pou de la més desmoralitzant mediocritat, on es donen la raó entre ells els més pertorbats bruixots de la tribu, ha de ser el món i la vida, tot allò que si fos traduït podria entendre’s sense l’aclariment comarcal i que no calgui ser el teu veí per poder entendre el que escrius. Els suposats soldats de la pàtria no només no han aconseguit res del que es proposaven sinó que ens han robat el dret a unes referències col·lectives ja no dic clares, però és que ni sanes.
