Alberto Núñez Feijóo des de feia mesos esperava el seu moment. I ara ha arribat. Aprofità l’enfrontament entre Díaz Ayuso i Pablo Casado per a proposar-se com un home de consens, capaç de tancar ferides i obrir una nova etapa en el PP.

Però quan estava comptant els avals –més de cinquanta mil, diuen– com a candidat a la secretaria general del partit, esclatà la bomba. Per primera vegada en la història democràtica de l’estat espanyol una formació d’ultradreta arribarà al govern d’una autonomia. En aquest cas a Castella-Lleó. El PP ha pactat amb Vox i li facilita la presidència de les corts castellanes i una presència important en el govern. Els d’Abascal ocuparan la vicepresidència i tres conselleries més.

Mañueco ha signat un pacte enverinat que fa tremolar alguns candidats com Moreno Bonilla a Andalusia. Aquest acord allunya el PP del centre polític i Feijóo tracta de desmarcar-se’n, atès que el col·loca en una posició complicada.

S’ha justificat tot demanant que s’hauria de permetre que la llista més votada governés. En poques hores s’ha oblidat que Ayuso fa tres anys no guanyà a la Comunitat de Madrid i fou elegida presidenta, exactament igual que Moreno Bonilla a Andalusia o el mateix Mañueco. Tots ells –s’hi podria afegir Martínez Almeida a l’ajuntament de la capital– arribaren als càrrecs, malgrat perdre les eleccions. Però la memòria és curta i Feijóo ja ho ha oblidat. En tots aquests casos Ciutadans va fer el negoci d’en Robert amb les cabres, facilitant l’arribada dels perdedors als governs, tot barrant el pas als socialistes. Tard o d’hora caldrà revisar la llei electoral i pensar en una segona volta entre els candidats de les dues llistes més votades si de debò es vol respectar la voluntat popular. Però no només el PP s’ ha beneficiat de pactes entre perdedors, sinó que també ho ha fet el PSOE o el PSC com en el cas de Badalona, per exemple.

El pacte del PP amb Vox ha portat conseqüències i una forta estirada d’orelles. El cap del Partit Popular Europeu, Donald Tusk, ha qualificat aquest acord com a molt trist i decepcionant, tot esperant que no passi d’una anècdota de mal gust en el panorama polític espanyol.

Feijóo no ha volgut imitar Angela Merkel quan no permeté que el seu partit, la CDU, pactés a Turíngia el 2020 amb l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya. Va obligar als seus companys de partit a trencar l’acord, atès que no volia normalitzar una formació extremista que retallava les llibertats individuals dels ciutadans.

Vox en aquests moments gaudeix d’un bon posicionament en les enquestes i el seu objectiu és arribar al poder al preu que sigui. Malgrat que voldria suprimir les comunitats autònomes, no renuncia a ocupar-ne càrrecs. En aquest sentit, el PP a Castella-Lleó ho ha permès, per la qual cosa facilita que l’electorat pugui veure els ultres com una força de govern. Fins ara això no havia passat mai.

El PSOE d’això en farà un discurs permanent. En voldrà treure suc. Vox fa por a molta gent en qüestions educatives, de memòria històrica, de cultura, d’immigració, de violència contra la dona, de canvi climàtic o de defensa dels drets dels homosexuals. Els socialistes denunciaran aquest pacte contínuament, mentre el PP els recriminarà que rebin suport de partits independentistes com Bildu o ERC.

Amb aquest panorama seria bo que Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo reivindiquessin el bipartidisme, tot allunyant-se dels populismes. PSOE i PP són imprescindibles per a abordar les reformes que necessita Espanya. La pandèmia, la guerra a Ucraïna, els fons europeus o la crisi energètica per exemple són temes prou importants i complicats com perquè socialistes i populars es replantegessin les seves malmeses relacions.