Dimarts passat era 15 de març. Aquell dia de fa 83 anys es va produir el terrible assassinat, l’execució per afusellament a la tanca del cementiri de Girona, de Carles Rahola i Llorens. Com ell, a Girona sol, 514 persones. Executats com a conseqüència de sentències de mort dictades en judicis sumaríssims d’urgència en aplicació del Codi de Justícia Militar modificat per Franco amb l’objectiu de disposar d’un mecanisme «més simple, més ràpid i més dur en els territoris que conqueria». Aquesta cita textual és de Josep Benet al seu llibre Carles Rahola, afusellat (Barcelona, Empúries, 1999). Benet havia volgut exemplificar els mecanismes de la repressió franquista amb estudis sobre les penes de mort a Lluís Companys, Carles Rahola, Manuel Carrasco i Formiguera, Joan Peiró i Domènec Latorre.
L’execució de Rahola va tenir unes conseqüències terribles. Va commocionar la vida de la ciutat, trasbalsada però passiva, davant d’una mort increïble; però sobretot va significar que es van escatimar a Girona i a Catalunya dues vides de Carles Rahola. La vida que encara li quedava per viure si no hagués estat afusellat en primer lloc. Què ens hauria deparat la maduresa intel·lectual de Rahola?: no ho sabrem mai. Només sabem que fou afusellat quan tenia 58 anys. Però també se’ns va escatimar, amagar, la vida de Carles Rahola durant aquests 58 anys de vida viscuda. El daltabaix de la mort va estendre un vel negre sobre la vida i la memòria de Rahola. Oblit, ocultació i ignomínia dominaren durant dècades la memòria de Rahola. El dramatisme de la mort no permetia de subratllar i de destacar els aspectes de la vida i del llegat de l’escriptor gironí.
Un dels encerts del llibre que acaba de publicar Rosa Maria Gil Tort sobre L’astrònoma i l’escriptor. Cartes de Manolita Carreras a Carles Rahola (1908-1909) (Girona, Diputació, 2021), és justament focalitzar el seu estudi sobre els primers compassos de la vida intel·lectual i emocional d’un Rahola que no havia arribat encara a la trentena. Gil posa tot l’èmfasi en l’impacte de la mort en el coneixement de la vida de Carles Rahola i en rescata aspectes crucials de la seva joventut al voltant de la seva relació epistolar amb Manolita Carreras. Naturalment uns altres encerts són la pròpia reivindicació d’aquesta figura femenina singular, culta i inquieta, afrancesada, d’afinada sensibilitat i poc disposada a complir el designi imperatiu de gènere que la societat li reservava. L’astronomia com una manera de mirar lluny i d’escapar de la presó social. I la música. Junts Manolita Carreras i Carles Rahola compartiren un desfici afrancesat: Guyau, Anatole France, fins i tot Beaudelaire amb unes Fleurs du mal compartides i valorades diferentment per un i altre corresponsal. Les 34 cartes que es conserven a l’Arxiu Municipal de Girona, digitalitzades i accessibles, configuren un itinerari intel·lectual i sentimental pels carrerons i els viaranys de la ciutat i els corriols dels afores impregnats de natura, que Manolita Carreras i Carles Rahola van compartir durant un any escàs.
Gil aporta el testimoni de Lluís Maria de Puig i el de Miquel de Palol per insistir en «la necessitat d’estendre la mirada vers tota una vida i sostraure-la del tràgic final». No pas per amagar aquest final sinó sobretot per posar-lo al costat de tota una vida que ens hem de mirar en el seu conjunt.
Passats doncs 83 anys la vida i l’obra de Carles Rahola ens segueixen interpel·lant i desvetllant sentiments contradictoris; la satisfacció per una plena i total reivindicació ciutadana en l’imaginari col·lectiu i la consciència que mai no serà possible ni aturar el temps ni tornar la vida a Rahola i deixar que ell mateix escrivís els darrers anys d’una vida que li van escapsar.
Sobre l’obra i encara seguint el fil de Rosa Maria Gil hem de recordar com el 1905 amb els seus Pequeños ensayos i el 1909 amb El Llibre de l’August d’Alzina, amb pròleg de Gabriel Alomar, Rahola havia dibuixat ja una línia de treball autobiogràfic, de perfil filosòfic, poètic i memorialístic que no deixaria mai del tot.
Les seves Visions històriques (1927), Proses històriques (1933), les seves Vides heroiques i Vides modèliques (1932), i les seves conferències a Figueres, a Igualada sobre «Els emigrats polítics en la història» (1926) i «Girona» (1925) traspuen sempre un deix poètic, una sensibilitat a flor de pell, que també impregna si bé en menor mesura els seus llibres més directament de recerca històrica. Sembla com si la cotilla de la recerca positivista, el treball d’arxiu, limités les expansions líriques que en els seus anys primerencs havia deixat anar amb més llibertat. Tots els estudis napoleònics i el llibre de l’editorial Barcino sobre La ciutat de Girona s’haurien d’inscriure en aquesta versió més historicista i pragmàtica on Rahola excel·lí amb una magnífica visió de conjunt i una gran capacitat de síntesi.
El pont més directe entre la vida i la mort, entre la seva profunda bonhomia i humanitat i el dramatisme de la seva execució el trobem en el testimoni que ens han transmès (Agustí Cabruja i Emili Vigo, entre d’altres) tots els que en els darrers dies de gener de 1939 i primers dies de febrer van ser acollits generosament per Rahola i la seva família a casa seva. La Ronda de Ferran Puig i el pis dels Rahola va esdevenir un microcosmos de l’exili que s’estava dibuixant en un horitzó immediat. Ningú en aquells dies d’hivern no es podia ni imaginar, o potser si, ni en el pitjor dels escenaris, que Carles Rahola ja no viuria per veure l’esclat tristíssim de la primavera de 1939, ni en els corriols de les passejades gironines ni en els incerts camins de l’exili.
