La feina m’ha portat desenes de vegades al País Valencià. Durant dècades calia anar-hi inevitablement en cotxe ( des de Catalunya o Madrid) perquè la connexió ferroviària era una autèntica vergonya. Des de Madrid ja ho tenen resolt, gràcies a la màgia de l’Espanya radial . La Puerta del Sol. Quilòmetre zero. La resta: «provincias». Un magnífic AVE els connecta en una hora i mitja. El corredor mediterrani progressa, em diuen que adequadament, però de moment anar-hi en tren encara es fa molt llarg.
Viatjar des de Catalunya en cotxe tenia els seus al·licients. I és que tenies un ventall de possibilitats per dinar a la ruta, especialment quan ja oloraves la desembocadura de l’Ebre. Hi ha qui tenia ganes de comptar quants llagostins era capaç de menjar a Vinaròs, on el mar és abundant en aquests bitxos. De Vinaròs surt la carretera que et porta seixanta quilòmetres cap a l’interior a Morella, d’on és fill i en fou alcalde el president valencià Ximo Puig. Aquesta vila d’essència carlina és la capital de la tòfona. Hi vaig estar dues setmanes abans que es decretés el confinament. En canvi, a mi, sempre, com una tradició joiosa més que una rutina, m’agradava aturar-me una mica abans, a territori «fronterer», a les Cases d’Alcanar. A Ca l’Angelina, nom popular del restaurant Els Pescadors. Quins peixos! Quin arròs a banda! Quins records!
D’altres preferien deixar enrere Alcanar o Vinaròs per apropar-se a Castelló o al seu port. Ho he fet algun cop. Sempre amb èxit. Sóc un gran defensor dels arrossos de l’estil de Castelló. Amb poc tall o marisc però sempre de qualitat, amb un brou o fumet de categoria i la fondària mínima. A les darreres festes nadalenques em vaig apropar per Torreblanca i Alcossebre a veure un amic i en vaig fer dos. Un arròs era estil Castelló i l’altra una paella valenciana. La recomanació que em van fer és que com a català ni obrís la boca, que no preguntés per una cosa o una altra, que menges i punt, perquè, si em posava en mig d’una discussió entre gent de Castelló i altra de València sobre un plat i altre, rebria.
Aquesta bel·ligerància sembla que ha portat que en el famós Concurs de Paelles de Sueca, que és com el Campionat del Món de Paelles (igual que a Olot fan el Mundial del joc de cartes de la botifarra) cap restaurant de Castelló hi hagi estat inscrit i sí altres de Barcelona i Madrid. Em mantindré neutral. Els he gaudit tots dos. Ja fa molts anys, vaig tenir la sort que un mític mestre paeller, que fa més bolos que en Raphael, en cuinés una a una barraca de l’horta valenciana, entre Alberic i Masalavés. Ingredients bàsics i senzills, un silenci respectuós i tot seguit unes culleres de fusta menjant tots de la paella, on cada gra assolia allò que Manuel Vicent ha escrit per descriure la perfecció d’aquest plat: la individualització del gra, un a un. Fou quan descobriria que les taronges que mengen no tenen res a veure amb les que ens arriben. Des de fa anys, un servei de missatgeria em lliura les caixes de taronges a casa, hores després que siguin recollides.
Ja fa cinc anys de la meva darrera visita a València durant les falles. La Mascletà de les dues de la tarda, on surts entonat per l’olor de la pólvora camí cap a Casa Roberto, on en reservar has de precisar quin arròs triaràs, perquè tinguin els ingredients preparats. Després, una passejada per les falles que han «plantat», que són un homenatge a l’enginy, un surrealisme d’extraordinària expressivitat artística. Al vespre, els focs artificials i per Sant Josep la cremà, que vaig poder veure personalment fa uns vint anys des de la balconada de l’ajuntament, on llavors oficiava d’alcaldessa Rita Barberà, envoltada de les falleres majors. Enguany la qüestió de la identitat de gènere ha estat un dels protagonistes de les primeres falles postpandèmiques, en demanar-se a la Junta Central Fallera que no hi hagi fronteres entre la vestimenta femenina i masculina.
Enguany es celebra l’Any Fuster. De la mort de l’escriptor de Sueca al juny en farà trenta i m’agradarà parlar-ne al seu moment. D’alguna manera és el Josep Pla valencià. He rellegit «Nosaltres els valencians», un llibre transcendental. Per a molts, defineix la identitat moderna valenciana, la consciència col·lectiva com a poble i l’aproximació a Catalunya, amb qui es comparteix llengua i cultura. A molts no els va agradar. Va suportar estoicament els atacs. I amb ironia va contemplar com any darrere any el seu ninot cremava al mig d’una falla.
