Unes prestatgeries d’un supermercat buides es poden tornar a omplir. Si les que estan desèrtiques són les lleixes del nostre cervell poca cosa hi ha a fer. Ahir va ser el paper de vàter. Aquests dies l’oli de gira-sol. Demà què serà? No m’imagino que a un beneit se li acudeixi escampar per whatsapp que el govern prohibirà la convivència amb mascotes. Un cervell que cria teranyines tindrà la flaca d’omplir-se de bagatel·les inservibles. La pandèmia de la covid amb l’estimable ajuda de les xarxes socials ha fet aflorar de les catacumbes de la ignorància a una comunitat desinhibida i motivada membres de la qual competien per veure qui la deia més grossa. Permeteu-me que us digui que ignorant no és qui no sap, sinó qui té la certesa absoluta que sap perquè posseeix una ment privilegiada. Qui sap que no sap guarda silenci, escolta i estudia. Però ja sabem que la ignorància és atrevida.

Una de les conseqüències de la ignorància és la credulitat. El nostre cervell per defecte vol que li donin tot mastegat, li agraden les certeses com si fossin llaminadures, la complexitat li ataca els nervis. Prou que ho saben els que gestionen els nostres impostos i els nostres vots. Coneixen prou bé el poder de la paraula escrita, enraonada i per descomptat de les imatges. No és el que sembla, escolta qui troba la seva parella ben acompanyada al llit. Una caricatura sí, d’un fet prou conegut: la temptació de deixar-nos convèncer.

Més que creure el que veiem, creiem el que volem veure. En èpoques d’ardor religiós sovintejaven les visites de verges i sants. Els qui creuen que els alienígenes viuen entre nosaltres saben perfectament els horaris de les entrades i sortides dels ovnis com si fos la Sarfa. Els creients en la vida després de la mort expliquen amb pèls i senyals trobades disteses amb familiars o amics que enterraren fa poc. El desig d’autenticitat o de deixar el món una miqueta millor del que havíem trobat –una modalitat de credulitat: la ingenuïtat– explica la requesta dels populismes. Del nacionalpopulisme, sigui el de Vox, sigui el del Procés, del populisme dit antisistema de la CUP, del populisme de pit pelut o anarquitzant de fer el que ens roti. I del populisme científic, que aplega una parròquia motivada pel desig d’expulsar del seu temple als mercaders de la ciència.

Quan es diu que el món ens mira, en referència al nostre Procés, o ens mirava, ara tant és, devien referir-se a les escoles de publicitat més prestigioses a nivell internacional. Com és que els líders del procés han aconseguit fer creure a quasi bé la meitat dels votants de Catalunya que el Procés és un moviment democràtic, que existeix un dret a l’autodeterminació, que democràcia consisteix exclusivament en posar urnes, que un President que guilla dins o fora del maleter perquè sap que el que ha fet és una entremaliadura és un exiliat i no un pròfug, que els promotors del procés foren empresonats per les seves idees, que som un poble oprimit, que la història donarà testimoni que estaven disposats a cedir el seu esquelet a la ciència en una vaga de fam com a rúbrica del seu patriotisme ... El discurs sobre la independència de Catalunya fertilitzà en una terra abonada de sentiment de catalanitat propi d’una llengua pròpia, d’uns costums, d’una tradició.

La Catalunya crèdula, la que té interioritzat la seva superioritat moral –eufemisme de supramacisme, què són expressions com nyordos, colons, Espanya ens roba sinó!– la que està convençuda que forma part del poble escollit, no dubta que un dia les aigües de la democràcia europea se li obriran i entrarà a formar part del vint-i-vuitè Estat d’Europa.