Segons l’última enquesta òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), organisme dependent de la Generalitat de Catalunya, publicada el passat 17 de març, el NO a la independència de Catalunya arriba al seu màxim històric amb un 52,3%. Els unionistes s’imposen de manera clara amb una distància pròxima als 12 punts respecte els partidaris de què Catalunya assoleixi un estat independent que amb prou feines arriben al 40% la qual cosa equival a dir que, segons el CEO, l’avantatge del NO de la independència de Catalunya sobre el SI continua eixamplant-se, malgrat que en les últimes eleccions autonòmiques els partits d’inequívoca ideologia independentista varen ser els que varen obtenir més vots i més diputats.

Aquesta notícia ha fet esclatar la joia i l’alegria a la caverna mediàtica madrilenya així com a molts mitjans de la resta de l’estat i àdhuc alguns catalans als quals només els ha faltat celebrar-ho amb música i focs d’artifici amb abundància de coets. Creuen i estant convençuts que, vistos els resultats de l’enquesta del CEO, ja poden dir quelcom com: «captiu i desarmat l’exercit independentista, les forces unionistes han assolit els últims objectius polítics. El procés ha acabat».

La veritat és que, segons el meu parer, tota aquesta gent s’equivoca. Els resultats de l’enquesta, si s’estudien amb calma i desapassionadament, només es poden interpretar com la constatació que, malgrat haver baixat considerablement els nombre de partidaris d’una Catalunya independent, queda clar que el sentiment independentista és ferm i continua fortament arrelat en gran part de la ciutadania catalana. Perquè, malgrat la manera tan matussera com els responsables de tirar endavant el procés d’independència el varen portar a terme, encara són moltíssims els catalans que segueixen recolzant els seus anhels d’independència i llibertat. I és que la manera de manegar el procés va ser una vertadera vergonya i un autèntic despropòsit. El poble va respondre il·lusionat i majoritàriament, però aquesta colla de polítics de pacotilla el va enganyar i decebre fent-lo creure que tenien llestes les estructures d’estat i tot estava a punt pel gran dia, quan la realitat era que el més calent estava a l’aigüera. Ara aquests impresentables es barallen entre ells com si fossin pinxos dels baixos fons destrossant-se mútuament i política per uns trossets de poder per tal de conservar la poltrona per molt temps, mentre segueixen fent cas omís dels crits que reclamen la unió de l’independentisme i que en totes les ocasions i de forma reiterada exigeixen els ciutadans als quals encara els queden esperances.

L’única solució possible per redreçar la situació passa per enviar a les cues de l’INEM tota aquesta colla d’ineptes causants d’aquest desgavell i substituir-los per gent jove ben preparada i no cremada políticament que tingui ganes de treballar per la independència i no únicament pel seu partit i promoció personal. Sóc conscient que el que proposo és una vertadera quimera, però es l’únic camí per arribar a assolir la independència. No n’hi ha cap altre. Amb els actuals líders mai deixarem de ser una autonomia espanyola a la qual el govern del l’Estat continuarà prenent-li el pèl amb invents tan ridículs com inútils com és la taula de diàleg o altres collonades.