Quan ja havíem quasi superat la pandèmia del coronavirus i de manera lenta i resignada ens acostumàvem a conviure-hi tot assumint-ne les conseqüències, si no innòcues, almenys tolerables; quan ja havíem girat full del neguit i el dolor que ens produïa la vomitada inacabable del volcà de La Palma; quan les nombroses atzagaiades del procés es recondueixen per camins viables i finalment la política a Catalunya es comença a fer de l’única manera possible, és a dir, mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte; ara resulta que ens cau al damunt una guerra al bell mig d’Europa amb la invasió d’Ucraïna per part de l’aprenent de tsar de totes les Rússies, l’astut i cínic Vladimir Putin. Quan semblava, doncs, que començàvem a relaxar-nos, sorgeix un nou element de tensió que ens fica novament la por al cos i amenaça severament la nostra salut física i mental. Fa prop d’un mes que és impossible posar la ràdio, la televisió o llegir la premsa sense exposar-nos a caure en un estat de depressió considerable. Com si, de manera irremissible, estiguéssim condemnats a anar acollonits per la vida.

Tot i així, encara hi ha algunes veus que, com a mínim, aporten un xic d’esperança, una mica de consol enmig de tanta misèria. Per exemple, l’escriptor Manuel Vilas que a A sangre y fuego (El País, 14.03), sense deixar de tocar de peus a terra, arriba a la conclusió que si Putin actua de la manera que ho fa és perquè, en definitiva, considera que «el seu enemic són les classes mitjanes europees i la seva prosperitat econòmica»; que el que en realitat no suporta és «la prosperitat, el creixement econòmic, l’extensió de la cultura, les societats crítiques que qüestionen el poder polític». I afegeix que, entre moltes altres coses, «no suporta el periodisme lliure ni les novel·les o les pel·lícules». En resum, que «no suporta la democràcia». Vilas acaba la seva reflexió analítica dient que encara que avui ens faci patir molt, «la història escombrarà Putin, i prevaldran la bellesa del món i la bondat dels pobles». No està malament, penso, sempre que acabi essent així.

Un altre raig d’esperança enmig de la incertesa que ens acorrala l’ofereix Francis Fukuyama en l’article Preparativos para la derrota (El País, 16.03), on s’atreveix a fer uns quants pronòstics, no sé si excessivament optimistes, entre els que afirma que «Rússia s’encamina cap a una derrota total a Ucraïna» perquè, segons ell, «ha tingut una estratègia incompetent, basada en la hipòtesi equivocada que els ucraïnesos eren partidaris de Rússia i el seu exèrcit s’esfondraria immediatament després de la invasió». Considera, a més, que «la decisió del Govern de Biden de no declarar una zona d’exclusió aèria ha estat encertada» i que «és millor que els ucraïnesos derrotin els russos pel seu compte i, d’aquesta manera, arrabassin a Moscou l’excusa de que l’ha atacat l’OTAN». Fukuyama s’alegra també de que «la invasió hagi fet ja un dany enorme als populistes de tot el món que abans de l’atac expressaven les seves simpaties per Putin, entre altres Matteo Salvini, Jair Bolsonaro, Éric Zemmour, Marine Le Pen, Viktor Orbán i, per descomptat, Donald Trump». I augura que «una derrota russa permetrà un nou naixement de la llibertat i ens traurà de l’estat de depressió en què ens trobem per la decadència de la democràcia mundial». Tot això, continua dient, «gràcies a un grapat de d’ucraïnesos valents».

Hi ha fins i tot qui, com Fabrice Pothier, de l’International Institute of Strategic Affairs, en un article sobre el paper de l’OTAN en l’afer d’Ucraïna, després d’una sèrie d’argumentacions, gosa afirmar que Putin mai no ha estat tan a prop com ara del fracàs.

Ben segur que aquests auguris i reflexions que, juntament amb altres, aquests dies dolorosos expressessen un optimisme cautelós, no són pas encara, ni de lluny, com per tocar campanes ni treure’ns la por del cos, però com a mínim, aporten una certa esperança i ajuden a aixecar-nos un xic la moral, que prou que ho necessitem!