Una de les frases més citades de la Història del Pensament Social es troba en el Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, aquesta: «La Història de la humanitat és la lluita de classes». No ho sé. Del que sí estic convençut és que la història social és una competició egotista, un xoc dialèctic entre ismes, capitanejats per prohoms amb afany de sobresortir i no tots impel·lits pels diners.

Podem interpretar la història de la Humanitat com una confrontació d’uns en contra d’altres, una pugna entre estats per l’hegemonia, una baralla perpètua entre explotadors i explotats, classes dominants i classes oprimides, llestos i llonzes, una competició esportiva, un acarament inequívoc entre tendències artístiques, literàries, ideològiques o de comportament social.

La filosofia com a saber abstracte i universal també està tacat pel factor humà, amb les enveges i rivalitats entre pensadors que sovint anaven més enllà de la qüestió teorètica per entrar en desqualificacions personals sobre com es guanyaven la vida o sobre els seus assumptes íntims.

Són dos els grans mestres de la filosofia clàssica escrita en grec: Plató i Aristòtil, el segon deixeble del primer i Plató ho fou de Sòcrates, que s’havia enfrontat als sofistes, Protàgores i Gòrgies, perquè comerciaven amb la filosofia i no sentien gens de respecte per la veritat, sinó per l’aparença, fins el nom sofista, que significa savi és odiós per la seva presumpció i defineix un vanitós intel·lectual.

Abans de la picabaralla entre Sòcrates i els sofistes, en el segle IV a.C. va haver-hi l’antinòmia entre dos plantejaments ontològics alternatius i els pensadors es dividiren uns a favor de l’Escola d’Elea que tenia com a gran teòric a Parmènides que defensava la immutabilitat del ser, el quietisme absolut, i els que es declararen a favor de l’Escola d’Efes d’Heràclit que afirma en els seus aforismes que el ser és dinàmic, tot canvia, i l’esdevenir abraça a totes les coses.

Aristòtil sentia un gran respecte pel seu mestre Plató, tot i això, va capgirar la seva filosofia idealista, el va fer tocar de peus a terra quan va fer baixar les Idees Pures platòniques de l’Eidós incardinant-les en les coses anomenant-les formes o essències, el que determina el que és l’objecte.

Es van formar dues escoles ètiques postsocràtiques, els estoics, que a hores d’ara tenen molta audiència i s’han posat de moda, i els hedonistes, que defensaven el valor del plaer i que en certa manera defineixen la conducta moral dels països avançats sotmesos al consumisme frenètic.

L’edat mitjana dominada per la teologia de l’Escolàstica representà un període encalmat i l’única controvèrsia contra els Pares de l’Església catòlica venia del món àrab que reinterpretaren particularment a Aristòtil d’una forma radicalment diferent de com ho feia Tomàs d’Aquino.

L’Escolàstica, la filosofia oficial consolidada, es va trencar a la segona meitat del segle XIII amb la irrupció d’una moderna filosofia (via modernorum) que ha passat a la història amb el nom de Nominalisme encapçalat per Guillem d’Occam que introdueix l’escepticisme contra el dogma.

En el Renaixement esclata de nou el debat entre els platònics que posen en primer pla el renéixer religiós i el presenten com la síntesi perfecta del saber acadèmic i especialment per la seva metafísica, i els partidaris d’Aristòtil que accentuen l’activitat especulativa basada en l’experiència i l’afany per relacionar-se positivament amb el món real tot fent avançar la filosofia natural i les ciències empíriques, deslliurades de qualsevol explicació teològica.

L’exaltació per Plató provocà que un pensador, Jordi Gemisto, nascut a Constantinoble, canviés el seu nom i adoptés el sobrenom de Pletó (XIV-XV).

L’església s’oposà a la ciència; Copèrnic i Galileu les passaren morades i Giordano Bruno (1548-1600) va ser cremat viu a Roma per haver afirmat que l’espai és infinit, una blasfèmia pels teòlegs puix que només Déu és infinit.

Van aparèixer en el segle XVII dos grans corrents metodològiques sobre gnoseologia i epistemologia: el racionalisme continental i l’empirisme britànic. Els filòsofs francesos, holandesos i prussians es referien als empiristes anomenant-los menyspreativament com els de «les illes» i els anglesos parlaven de Descartes, Leibniz, etc. com els del «continent». Uns, els racionalistes europeus, creien que els d’Anglaterra estaven radicalment equivocats perquè no havien après encara a valorar la raó, mentre que els britànics consideraven que els continentals no s’adonaven de la importància de l’experiència com l’eina a emprar del tot eficaç per lligar-nos fermament a la realitat i així alçar coneixements científics verdaders.

Kant reconcilia les dues formes d’entendre la filosofia, cercà elements comuns; el guió històric exigia un mediador i aquest va ser en Kant. A cavall del XVIII i del XIX emergeix l’idealisme alemany que s’alça tant que provoca corrents contràries: el marxisme i el positivisme.

Aquest nou segle del qual ja portem recorreguts vint-i-dos anys de moment està sacsejat per sobresaltats dolorosos, una llarga crisi econòmica que emergí en el 2007, que aquí va durar fins als 2013-14, el sorgiment de l’extrema dreta, el 2017 entrà, oriünda de la Xina, la Covid-19 i enguany ha explotat una guerra entre Rússia i Ucraïna. La teoria dialèctica d’Heràclit sempre hem de tenir-la present, el dinamisme òntic ens fa saltar del cel a l’infern.

Umberto Eco divideix la gent entre apocalíptics i integrats, els primers uns descreguts que interpreten la cultura de masses com anticultura que crea mites i estereotips de consum ràpid per contrast els crèduls integrats al sistema s’ho empassen tot, sense qüestionar res. Ni dretes, ni esquerres. Dòcils i indòcils.

I el món continua competint sense descans pel prestigi, per l’orgull, per la fama: Barça vs Madrid, Estats Units vs Xina, la Rússia de Putin vs la Ucraïna de Zelenski. I així.