Ada Colau va aterrar a l’alcaldia de Barcelona malparlant del Mobile i dels Jocs Olímpics d’Hivern, i acabarà el seu segon mandat organitzant, com Rita Barberà a València, l’elitista Copa Amèrica de Vela, a més de donar suport a la candidatura Barcelona-Pirineus pels Jocs Olímpics de 2030.

És cert que es tracta d’uns projectes consensuats pels quatre principals partits (Comuns, ERC, JxCat i PSC), especialment la competició de vela. I aquest és el gran drama. Catalunya fa anys que viu estancada, sense projectes imaginatius ni engrescadores per impulsar l’economia. Totes les iniciatives passen pel turisme tradicional i els grans esdeveniments esportius, al final amb l’urbanisme de sempre. Els grans projectes d’Artur Mas van ser primer un Eurovegas i després el macrocomplexe turístic de Barcelona Word. Seguim allà mateix. No hem après res de la pandèmia.

Sembla que els dirigents d’aquest país no s’han adonat que el món ja no és el del 1992 quan els Jocs Olímpics sí que tenien una enorme capacitat transformadora. Aquells Jocs es van haver de suar de valent, en dura competència amb altres ciutats, sobretot amb el París de Jacques Chirac. Sense Joan Antoni Samaranch, ara proscrit per les noves generacions de polítics, segurament no haurien vingut mai a Barcelona. Trenta anys després, el món ha canviat com un mitjó i ja no existeix competència per organitzar uns Jocs Olímpics. Els de París (2024), Los Angeles (2028) i Brisbane (2032) han estat adjudicats directament. Els de Tòquio de l’any passat van registrar unes pèrdues multimilionàries. La pandèmia hi va contribuir, però els anteriors, els de Rio de Janeiro, també van ser un desastre per a la ciutat brasilera.

Ni els Jocs Olímpics, ni la majoria de les grans competicions esportives (incloc la fórmula-1) ja no són el que eren com a inversió econòmica. Les poblacions suïsses de Saint-Moritz i Sion, un país de gran tradició en el món de l’esquí (va organitzar els Jocs de 1928 i 1948), s’han oposat, en referèndum, a l’organització d’uns Jocs d’Hivern pels seus elevats costos. Aquí anem contra direcció.

Al final, els únics projectes de la Catalunya que havia de canviar el món, de la Catalunya que permanentment vol marcar distàncies amb Espanya són els grans esdeveniments esportius dels recordats dies de glòria de Zaplana, Paco Camps i Rita Barberà al País Valencià. La Copa Amèrica de 2007 i 2010 i la Fórmula-1 en un circuit urbà van formar part d’aquella València de la fastuositat, del luxe, i també de la corrupció.

Aquella València ja és història. Ara, els seus governs d’esquerres han esmerçat els esforços en aconseguir la planta de bateries de Seat, mentre aquí, antigament emprenedors i pioners en la industrialització d’Espanya, copiem el seu passat de fracassos. Fa pocs dies, l’alcalde de València, Joan Ribó (Compromís), advertia a Màlaga, que també optava a la Copa Amèrica de Vela, sobre l’alt cost d’aquesta competició. A València, alguns recorden que un informe del Tribunal de Cuentas de 2014 va determinar que eren incobrables els 313 milions d’euros que l’Estat havia deixat a la Copa Amèrica. L’última ciutat que va organitzar aquesta competició de vela, l’any passat, va registrar unes pèrdues de 156 milions de dòlars. I fa poc també el govern irlandès va desaconsellar a la ciutat de Cook, que havia presentat la seva candidatura, organitzar la Copa Amèrica.

Jo faria dues preguntes a tots els que defensen l’organització d’aquests esdeveniments esportius: 1. Què recorden dels darrers Jocs Olímpics d’Hivern celebrats a Pequín?; 2. Sense buscar a Google, saben on es va organitzar l’última Copa Amèrica de Vela? Apel·lar, com Ada Colau, al «gran impacte econòmic i mediàtic» és fer-nos passar el clau per la cabota d’uns esdeveniments esportius que, al final, en la majoria dels casos, no aporten res més que sucoses comissions pels organitzadors i més deutes pels ciutadans.