Un cop la Federació Russa ha estat expulsada del Consell d’Europa invocant l’article 8 de la Carta fundacional de l’organització en base a la invasió d’Ucraïna, unes quantes preguntes es plantegen. En un moment com l’actual de guerra oberta i sagnants conseqüències, sembla impossible que Rússia tingui cap influència en la resta d’Europa; però un cop acabada la guerra, veurem quin paper pot jugar en els Balcans Occidentals i en el Caucas. Concretament, convindrà seguir els sectors polítics i socials de Sèrbia i d’Armènia que sempre han estat prorussos. A Sèrbia hi ha eleccions presidencials i legislatives aquest proper diumenge i el partit en el govern ha hagut de fer veritables equilibris per mantenir la unitat del seu electorat en plena guerra. En el cas d’Armènia, els vincles polítics i econòmics amb Moscou són molt més forts i la dependència militar molt gran.
Un cop Rússia fora de l’organisme internacional paneuropeu, Turquia es converteix en l’Estat més poblat del club dels 46 estats membres. Turquia voldrà jugar el seu rol diplomàtic i la seva influència política. Ho farà amb els països de la comunitat lingüística turcòfona (Azerbaidjan però també en els altres «astans» com Kazajistan i Uzbequistan – aquests fora de l’organisme europeu). Turquia també té una política de relació preferent amb els bosníacs de Bòsnia-Hercegovina, això és: amb els ciutadans de base religiosa musulmana. El diner i la influència invertida en el seu enfortiment ha estat notable. Finalment, Turquia continua tenint una política d’especial presència entre els milions de turcs residents a Alemanya o alemanys d’origen turc. Tot això no vol dir que l’actual diplomàcia turca vulgui fer un tomb de fronteres o la bogeria expansionista que hem vist en la Rússia de Putin. La política del president Erdogan és molt més subtil en les seves relacions internacionals. Però persistent i marcada. A Síria, a Líbia, en el conflicte de l’alt Karabaj. El nou pes de Turquia en el quadre resultant del nou teló d’acer europeu es notarà. Turquia és avui el segon país més gran de l’OTAN ( i ningú li qüestiona aquesta posició) mentre manté una política internacional allunyada de l’agenda del vincle transatlàntic. Erdogan té una situació econòmica domèstica severa però la seva posició de mediador entre Ucraïna i Rússia li ha donat un nou impuls entre la seva població. Turquia ha condemnat la invasió d’Ucraïna però no ha imposat sancions econòmiques contra Rússia i avui dia és la gran porta de sortida dels russos que poden volar lliurement al bast territori turc i d’allí a altres parts del món (si no estan en cap llista negre per raons polítiques). Tot això ens demostra que en un conflicte el paper del mitjancer sol ser el paper d’algú que no és un incondicional de cap de les parts en conflicte però és reconegut per totes elles. El difícil paper del que acosta posicions entre els extrems.
L’expulsió de la Federació Russa del Consell d’Europa –que Rússia va intentar evitar amb una retirada unilateral anunciada el 15 de març invocant l’article 7 de la Carta però que no li va sortir bé– també té altres conseqüències en l’ordre de la Convenció Europea dels Drets Humans. Els ciutadans russos ja no podran invocar més la Convenció ni acudir a la Cort Europea de Drets Humans. Aquest és el dany més gran que suposa pels ciutadans que acudien al tribunal d’Estrasburg en busca d’empara. També suposa la sortida automàtica del jutge rus de la Cort Europea, la reorganització del seu funcionament intern i la reassignació dels casos en els que intervenia el jutge rus.
És bo recordar que hi ha un organisme internacional dedicat a impulsar l’enfortiment de la democràcia, l’Estat de dret i els drets humans en els països que encara tenen molt d’espai per millorar. Aquest és el paper del Consell d’Europa en zones com els Balcans Occidentals, la pròpia Turquia, Ucraïna o els països del Caucas. Aquesta idea la va pregonar Winston Churchill en el seu famós discurs de Zurich quan va llançar la idea d’una Europa que anés de Lisboa fins als Urals. Poc es recorda que en aquell mateix plantejament Churchill deia que la Gran Bretanya no havia de formar part de l’estructura política europea, que els britànics estaven molt més inclinats cap al món anglosaxó que cap a la idea de la unitat d’Europa. Això mateix pensava el General De Gaulle que sempre va pregonar una Europa que abastés també la Rússia amb un fons cultural i d’identitat europea. Per això el reiterat «fins als Urals». I certament Rússia ha fet grans contribucions en el camp de la literatura i la música al que és el cabal cultural europeu contemporani. Tot això ha quedat congelat i en el moment present trencat per les decisions adoptades per Putin. No sé si podrem dir allò de «els líders passen però els països perduren» en el sentit de poder mantenir una orientació europea de Rússia. És el que es va perseguir, amb un cert èxit, després de la caiguda del Mur de Berlín. Durant uns anys la integració de Rússia en un projecte occidental semblava possible. Perquè va fracassar i quins són els elements de l’escalada del discens són respostes d’un gran interès però que requerien d’una resposta llarga i detallada per la que ara no tinc espai. En tot cas, avui Rússia ha pres un seguit de mesures que l’orienten més cap a un bloc de futur liderat per Xina i que tindrà característiques de règims autoritaris o de fort control social.
Sembla remot el retorn d’una Rússia post Putin a una forma de projecte europeu. Però la història ens reserva grans episodis inesperats i girs de gran magnitud. No ens deixa de sorprendre, i a vegades de gelar el cor.
