Subvencionar energia, una mala solució

A l’any 1980, amb un preu encara de 106 $/b, el consum va començar a caure fins a 61 milions de barrils, iniciant un període en el que el consum reduït va obligar al preu del petroli a baixar, fins el punt que el 1983 el consum va arribar a 58 milions de barrils i el 1986 el preu ja va ser de 31 $/b, inferior a la primera crisi de petroli del 1973. A partir de 1985 el consum va tornar a créixer i no va ser fins el 2005, 27 anys després de la crisi, que el preu va tornar a ser de 66 $/b.

L’economia està construïda sobre l’ús de l’energia. Això i la innovació és el que ens ha permès al llarg de la història humana, molt més des de la revolució industrial, millorar el valor afegit i, per tant, el benestar de la societat. Per això, quan els preus canvien de sobte, sense possibilitat d’adaptació a la nova situació, l’economia rep una patacada difícil de superar. Quan més alt és el salt i menor el temps en el que s’ha fet, més greu és la situació. El bot de 1978 va ser un increment del 102%. El mes de març de 2021 el preu del gas era de 17 €/MWh i ara és de 112 €/MWh, un salt del 560%. Ara l’economia està molt més terciaritzada, amb més serveis que manufactura, però el petroli també ha passat en un any des de 62 a 104 $/b. Com que el nostre sistema elèctric només veu el preu del gas, l’electricitat ha pujat en un any des de 119 €/MWh fins a 320 €/MWh, un 169%. Aquests augments són molt superiors als de la crisi de 1978 i la solució també tindrà efectes durs per a la societat. El primer component és el de la inflació. Al mes de febrer de 2021 la inflació a Espanya era del 0,3%, el mes de juny ja era del 2,7%, a l’octubre del 5,4% i aquest mes de març ha arribat al 9,8%. L’espiral es va incrementant, i ara hi haurem d’afegir l’augment salarial per fer front a la pèrdua de poder adquisitiu, fet que ens fa veure que arribarem al llindar del 20% d’aquí uns quants mesos.

Des de la indústria venim avisant fa vuit mesos que això vindria el primer trimestre d’enguany. Però els economistes i polítics anaven dient que l’economia estava en un bon creixement i que calien pressupostos expansius. Doncs aquí tenim, patacada de les grosses!

Quan vam teoritzar la ruta cap a la descarbonització vam dissenyar un camí progressiu d’encariment de les energies fòssils de forma que poc a poc l’economia anés substituint el carbó, el petroli i el gas per menys consum d’energia i per energies renovables. El vector de tot allò era la taxa de carboni, que havia d’anar des de 5 €/tCO2 fins 200 €/tCO2 en 20 anys. Doncs bé, en cosa d’un any hem aconseguit el mateix efecte degut a l’augment de preu del gas. En aquell debat teòric dèiem dues coses bàsiques: la recaptació de la taxa de CO2 s’havia de retornar íntegrament a l’economia i s’havia de fer de la forma més justa possible. Una via era la de subvencionar les inversions per adaptació (habitatge, cotxes elèctrics, transport públic, carrils bici, renovables, modificacions industrials...), i una més agosarada (només la proposa Canadà): repartir els ingressos de forma nominal a cada contribuent en un escalat progressiu, on el que té més rep menys i el que té menys rep més.

Amb tot això sense debatre arriba la crisi i la primera solució dels països europeus, apaivagant les protestes de la població, ha estat la de subvencionar el preu de la gasolina i el gasoil. No hem après que aquesta crisi només es combat disminuint el consum? Es podien haver mantingut els preus dels combustibles i aportar l’ajuda directament als usuaris en funció del seu consum, així l’usuari tindria sempre el senyal que ha de consumir menys. L’augment anual de recaptació per augment d’IVA elèctric i de gasolines i gasoil és d’uns 9.000 milions d’euros. Si decidim repartir l’IVA elèctric entre totes les famílies, sortiria una aportació familiar de 460 euros a l’any. O, si per exemple retornem tot l’augment d’IVA del gasoil al transport de mercaderies es podrien retornar l’equivalent a la xifra de 10 €/100km. Si un camió al mes fa 3.600 km, l’ajuda podria ser de 360 €/mes, però ell tindria la possibilitat de reduir el consum optimitzant la càrrega i la ruta, conduint de forma millor, o canviant el vehicle si és el cas.

Hem d’interioritzar que la solució a la crisi que comença es resoldrà abaixant el consum per retornar a un equilibri entre l’oferta i la demanda. És fer la transició energètica en 5 anys enlloc de 20. Reduir el consum vol dir una adaptació cultural, canviar l’ordre de prioritats en la despesa personal, canviar la importància dels gustos i preferències: què és millor, deixar que la sequera ens deixi sense aigua, alterant la flora i la fauna, patir per arribar a final de mes, deixar de tenir assistència pública en sanitat, ensenyament i pensions... o bé acceptar que hem de tenir molins dalt les carenes i a l’horitzó del mar, o hectàrees de plaques fotovoltaiques als camps, que hem de menjar menys carn i més vegetals, que hem de convertir les nostres deixalles en gas renovable, que hem de viatjar menys i més a prop, o que no hem de comprar compulsivament?

És important posar el relat on ha de ser. No fer-ho implica improvisar i prendre solucions errònies que encara retarden més les solucions i fan mal. Diu Francesco Starace, CEO d’ENEL: hem de fer un gran salt per descarbonitzar les nostres economies.