Uns mesos abans de la mort d’Andrea Camilleri, el 17 de juliol de 2019, es va publicar a Itàlia El cuiner de l’Alcyon, el penúltim llibre sobre el comissari Salvo Montalbano.
L’escriptor sicilià explica en una nota al final del relat que «aquesta història va néixer deu anys enrere no pas com a novel·la, sinó com a guió per a una coproducció italoamericana. Quan el projecte es va anul·lar vaig aprofitar el guió, amb unes quantes variacions, per a un nou episodi d’en Montalbano, que inevitablement es ressent, no sé si per bé o per mal, del seu origen no literari».
De fet, l’estructura de la novel·la s’assembla a una col·lecció de seqüències cinematogràfiques que podrien convertir-se en una de tantes pel·lícules policíaques, però això no seria cap novetat com ho demostra l’èxit de l’adaptació televisiva de la sèrie.
La narració conjuga d’una manera intel·ligent la realitat i el somni per desorientar el lector amb continues giragonses que inclouen el tancament d’una fàbrica de barques de Vigata, el cessament d’en Montalbano i la dissolució de la comissaria amb la dispersió dels seus fidels col·laboradors en altres destinacions.
Ara bé, aquestes circumstàncies van esdevenir accessòries per la presència d’una goleta al port que desperta l’instint del policia, decidit a esbrinar què amagava aquell vaixell.
Tan capficat estava que va experimentar una vivència onírica durant un eclipsi de lluna, real o imaginari: «va veure retallar-se contra la lluna, com si fos una ombra xinesa o un efecte cinematogràfic, lentament, primer l’arbre de proa i, a poc a poc, la silueta sencera d’una gran embarcació a vela». Era l’Alcyon, una paquebot propietat d’una organització criminal que servia de timba flotant per a gent poderosa i acostumada als negocis bruts.
Arribats a aquest punt, l’autor es passa de taca d’oli quan s’inventa un Montalbano fent de cuiner improvisat que s’hi infiltra per resoldre l’enigma del bergantí goleta.
A banda d’una trama enrevessada amb un final de traca i mocador, és un repte que s’ofereix al lector indagar per quin sets sous el veler s’anomena Alcyon.
Potser és tracta d’una referència a Alcíone, filla d’Èol, déu del vent en la mitologia grega, transformada en alció (ocell blauet) per Zeus com a càstig per la seva supèrbia, segons narra Ovidi en La Metamorfosi.
O tal vegada es refereix al nom del navili oceanogràfic de la societat del desaparegut Jacques-Yves Cousteau, que es dedica a l’exploració del fons marí.
Qualsevol interpretació, encertada o no, permet deixar volar la imaginació per poder reviure les aventures d’un vaixell pirata. Tocant de peus a terra, però, és una història fruit de la improvisació d’un burleta impenitent. Mestre, això no es fa!
