Recordo amb enyor aquells temps en què, normalment els caps de setmana, esmorzava en algun bar de mala mort amb l’excusa de llegir i fullejar els diaris esportius. En aquella època, em prenia la lectura contrastada de la premsa esportiva de la caverna i la taverna, com un exercici summament seriós i fonamental per estar al dia de l’univers futbol, i de les principals competicions que se’n derivaven. A més, ho feia amb posat docte, com si fos un entès en la matèria, com molts dels retardats que durant aquells anys ens flipàvem jugant a la incipient «Liga Marca». En efecte, era jove i tendre, i creia en l’amor. I també era verge, sí. Avui, aquest exercici d’intel·lectualitat de pandereta, com la pràctica de l’humor políticament incorrecte, és bastant improbable. Qui llegeix premsa esportiva avui? Què s’hi pot trobar que sigui realment d’interès popular més enllà de la informació local? Fa vint anys, els mitjans especialitzats eren pràcticament les úniques fonts d’informació dels esdeveniments futbolístics, però la irrupció de les xarxes socials, no només els han fet perdre aquesta exclusivitat davant de nous rols com els influencers, sinó que, alhora, els han obligat a baixar al fang i radicalitzar les seves línies editorials per subsistir. El periodisme futbolístic de primera línia és, avui, de crits, escarafalls i bufanda de hooligan al coll. Molts programes de televisió o ràdio s’han sumat a la moda i fa temps que es passen la informació objectiva, freda i ponderada pel folre de l’entrecuix en favor dels comentaris exaltats dels seus «Ronceros», «Sorias» i «Tíofajas» de torn. Curiosament, cap d’aquests xous va veure venir el comiat de Messi, ans al contrari, la majoria va alimentar el circ de la seva continuïtat fins a l’últim sospir. El mateix està passant des de fa quasi dos anys amb l’etern suposat fixatge de Mbappé pel Madrid. Quina mandra! Mai és tard per un nou fiasco d’aquesta premsa que informa poc, tard i malament, però que d’especular i botir globus, la sap més llarga que John Holmes.
Arribats a aquest nivell periodístic i comunicatiu, el millor és cuinar-se un mateix la seva pròpia informació. Al bar del meu poble, per exemple, cada setmana es munten tertúlies futboleres de manera aleatòria i espontània, normalment abans i després dels partits més importants. Hi ha opinions de tots els colors, i també crits, escarafalls i acudits que riu-te’n tu del cabell de la Jada Pinkett Smith, i també, sobretot, elevades quantitats d’aigua del Carme, clar. La gran diferència amb mitjans i programes suposadament professionals és que aquí no neguem aquest últim punt, i també que tothom diu la seva entre amics i veïns amb total confiança, sent tots molt conscients que ningú pretén fer creure a l’altre que és un croat de la informació fidedigna, l’objectivitat i l’anàlisi acurat. Som una mica «tribuneros», cert, però no enganyem ningú. I encara menys generem odi.
