El cap de setmana passat es va celebrar el congrés del PP que va posar al capdavant del partit a Núñez Feijóo. He escoltat el seu discurs a la cloenda i, la veritat, haig de dir que em sembla un bon discurs, un discurs digne d’un conservador democràtic, un discurs d’un pragmàtic que posa l’èmfasi en la gestió, defensor dels serveis públics i obert al diàleg i la col·laboració amb el govern en els temes d’Estat. Després del període d’en Casado, dient no a tot, negant fins i tot la legitimitat al govern, representa sobre el paper un canvi substancial. És clar que no va baixar a explicar com fer-ho, es va quedar en els principis i això fa que hàgim d’esperar per veure com es plasma tot plegat.
Sobre les disputes internes va dir que si no eren capaços de treballar pel consens internament poca credibilitat tindria el seu projecte per als espanyols. De tota manera, a l’hora de confegir la direcció va deixar clar que el seu projecte gira entorn del tàndem de l’entorn de Moreno Bonilla i els gallecs del seu equip deixant en un segon pla Ayuso, López Miras i Madueño. Aconseguirà pacificar el PP? És un dels seus principals reptes.
També va tenir lapsus, els poso un exemple. Després de dir que ningú es podia apropiar d’Espanya, es va apropiar de la Constitució dient que ells eren els més constitucionalistes perquè ells havien nascut amb la Constitució, un argument que és com dir que el Barça va perdre perquè el meu fill va caure aquell dia. Recordo la votació de la Constitució que no va comptar amb el suport de tots els diputats de l’AP de Fraga (antecessor del PP actual). També em va recordar els embarbussaments de Rajoy i Ayuso en parlar d’Espanya i de Madrid dintre Espanya respectivament. Quan un fa raonaments d’aquest tipus indueix a rebaixar la credibilitat del discurs.
La gran incògnita del nou líder del PP és com pensa portar a terme els principis generals que va esbossar en el seu discurs. Posaré alguns exemples: (1) Va dir que creia en una Espanya unida però diversa en la qual les diferents llengües eren una riquesa. La realitat és que aquesta no és la posició del PP català a dia d’avui. A Catalunya hi ha un ampli consens sobre la política lingüística que passa per l’acord dels partits majoritaris (Junts, ERC, PSC i Comuns) a la que no s’ha apuntat el PP que ni tan sols va voler assistir a les reunions prèvies. Ho farà ara? Dimarts va fer unes declaracions dient que el model català era discriminatori. (2) Va dir que Europa havia de defensar la democràcia dels enemics exteriors i interiors. Només puc suposar que quan parlava d’enemics interiors es referia a la ultradreta, sobretot als governs de Polònia i Hongria. Això implica que aquí ens toca defensar-nos de Vox i en aquest punt en concret no va dir res, tot van ser al·lusions indirectes, sense cap concreció. Dimarts en unes declaracions li van preguntar i va dir que Vox era un partit com qualsevol altre, es va negar a dir que són d’ultradreta com havia fet fa un temps. (3) Va dir que estava disposat a donar suport al govern en temes d’Estat i a ser dialogant. Espero que almenys serveixi per resoldre d’immediat el tema del poder judicial que Casado ha bloquejat durant el seu mandat de forma incomprensible per qualsevol demòcrata. També espero que s’acabi el qualificatiu d’il·legítim que Casado posava al govern i els discursos desacreditant l’executiu davant Europa. Pel demés haurem de seguir els esdeveniments per veure si realment hi ha aquesta voluntat de diàleg que, de ser certa, també suposarà un examen per als partits de la coalició de govern.
Per la seva impotència faré un comentari sobre Vox i la ultradreta europea. A la majoria de països europeus la ultradreta és un partit creat de nou. Que jo sàpiga sols a Polònia i a Espanya el partit de la llibertat i Vox es van crear per una escissió del partit conservador. En el llibre sobre l’autoritarisme, Applebaum explica el cas de Polònia. Aquí Abascal va ser un militant destacat del PP basc. Les relacions personals entre militants de Vox i del PP són ben conegudes. Durant anys molts d’ells van conviure al mateix partit i això marca moltes coses. Recordo, per a qui se li hagi oblidat, que Vox defensava Putin i no creu ni en les autonomies ni en Europa. Per això és tan important saber la postura del PP en relació a Vox. Si diu que cal defensar la democràcia a Europa dels enemics interiors hauria de tenir clar que cal defensar-la de Vox. Els recomano una lectura d’Applebaum per saber què passaria si Vox entra al govern, ho explica amb molta claredat.
I acabo amb la guerra. La guerra continua i les imatges dels morts als carrers de Butxa i les declaracions dels que les van viure són brutals. En un article anterior comentava que Rússia havia contractat mercenaris (sirians, txetxens, etc.) i que els faria servir a la lluita cos a cos a les ciutats tot i saber de les seves brutalitats. Malauradament sembla que ho vaig encertar i ara tenim unes matances inútils, uns crims de guerra que hauran de ser jutjats. Rússia ho nega però no resulta creïble. La intervenció de Zelenski a l’ONU i al parlament espanyol ens van deixar notes interessants. Per un costat la seva situació li ha permès demanar una reforma de l’ONU que caldria adaptar a la realitat actual per fer-la més efectiva. Per l’altra la referència a Gernika ha portat a clarificar posicions quan Vox ha despistat i a les xarxes ha deixat anar el seu suport als feixistes. Una darrera pregunta, algú sap què pensa la CUP? Jo cada cop ho entenc menys.
