D’Hongria a França, passant per Madrid

Les enquestes s’han equivocat a Hongria, com ja ho van fer a Portugal i a Alemanya. No ha estat un frec a frec sinó una victòria per sobre dels resultats de fa quatre anys. L’oposició ha demostrat que dos més dos no fan quatre en política i que la suma de molts diferents no permet mantenir tots els votants. Una coalició amb partits d’esquerre, liberals i fins i tot Jobbik, un partit d’extrema dreta convertit ara en centredreta, no ha donat els resultats esperats. Els votants de Jobbik no han volgut sumar els seus vots amb els de l’esquerra i s’han refugiat en un nou partit a la dreta del governant Fidesz. Ha estat un referèndum de revàlida amb un tots contra un.

La gran arma d’Orbán per remuntar ha estat un infantil però efectiu «lluny de la guerra» que es lliura a Ucraïna. S’ha revestit en defensor de l’interès nacional, el gas garantit i la pau en abstracte. L’Europa que no li agrada Órban, hi haurà de conviure quatre anys més i preguntar-se el per què dels seus triomfs. Certament ha comptat amb una hegemonia en els generadors de l’opinió pública que han ajudat a llançar el seu missatge. Però des del desacord amb destacats continguts de la seva política, no es pot reduir el resultat a dir que els votants s’han equivocat. Els observadors internacionals –començant per la sempre complexa OCDE– han dit que han estat unes eleccions netes i segures. Per què de la quarta victòria consecutiva de Fidesz? Aprofundim en la resposta.

6 d’abril.- Carles Pérez-Desoy, diplomàtic, amic i col·laborador d’aquest diari, té l’amabilitat de participar en el curs de diplomàcia i negociació internacional que imparteixo a la Universitat. Connexió per videoconferència, una hora i mitja entre l’exposició inicial i les preguntes dels alumnes. Ha anat molt bé i els alumnes em diuen que els hi agrada l’assignatura perquè combinem teoria amb casos d’estudi. Just quan vaig acabar la carrera em vaig quedar uns quants anys a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona com a professor associat de Dret Administratiu. En aquells temps fer classe consistia bàsicament en explicar uns apunts que els alumnes escrivien fil per randa. Si es volia fer una classe més amena, a vegades els apunts es combinaven amb alguna explicació de dret aplicat. Però eren classes essencialment teòriques. Quan he tornat a les universitats, al cap de més de quinze anys, he trobat una manera d’explicar i formar molt diferent. D’entrada, molts dels continguts es troben a la xarxa i la funció del docent és orientar sobre els millors textos, les millors fonts i la il·lustració de la teoria amb casos pràctics. L’avaluació continuada permet mantenir molt més la tensió formativa i no queda tot posposat a un esperit final memorialista quan s’acosten els exàmens. He explicat la Convenció de Montevideo de 1933 sobre reconeixement de nous Estats i després hem fet una classe pràctica amb la participació de l’exministre d’afers exteriors de Montenegro –en el temps de la independència i el reconeixement internacional. Més tard hem estudiat la Convenció de Viena de 1961 de Relacions Diplomàtiques amb tres classes teòriques i una sessió pràctica amb Pérez-Desoy. M’agrada dedicar unes hores a la setmana a la docència. I estar en contacte amb joves desperts, inquiets i de diferents països és extraordinàriament enriquidor i estimulant.

7 d’abril.- Una mica per casualitat acabo en un sopar en un magnífic pis del carrer Velázquez de Madrid. Els amfitrions són un selecte grup d’argentins residents a la capital de l’Estat. També hi ha alguns diputats. Els argentins expliquen amb la seva gràcia coses de la política, el viure, les passions i els negocis. Parlen amb detall de la desgràcia del peronisme, del populisme, i destaquen que el país més avançat d’Amèrica del Sud –juntament amb Xile, penso jo– va rodolar per l’espiral del desordre polític i del mal govern quan va caure en mans dels governants demagògics. Ens diuen que ningú està a resguard d’aquest mal. Penso en situacions més properes. Els diputats del PP expliquen l’estat d’expectativa en el que es troben: «Amb Casado era un ambient del terror, impulsat per Teodoro García-Egea; ara amb Feijóo és un estat de misteri». Sens dubte, per experiència, es pot sostenir que és molt més sofisticat el misteri que el terror. Amb el misteri tothom està a l’espera de decisions ben guardades. No saben si el nou líder deixarà de ser president de la Xunta, no saben si serà senador, no saben quines seran les noves direccions dels grups parlamentaris. El misteri és molt més atractiu que el terror en les coses de la governació, bé sigui d’un govern o d’una empresa. El misteri i la discreció, sobretot. Surt a la conversa la idea d’una gran coalició PSOE-PP la propera legislatura, amb el patrocini discret del PNB, com a millor manera d’aïllar els extrems i afrontar alguns grans renovacions de pactes pendents. Si he de fer cas als representants populars allà presents, els plau més sumar amb Vox que la gran coalició. Però molta gent amb senderi i prudència han pensat que ha arribat el moment de la primera gran coalició després de 45 anys de democràcia. Aquesta gent treballaran en l’any i mig que queda de legislatura perquè es donin les condicions perquè sigui possible. Veurem.

9 d’abril.- A poques hores de la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Llegeixo les cròniques que anuncien un avenç fenomenal en les expectatives electoral de Marine Le Pen. Els confiats poden dir que totes les enquestes encara indiquen que perdria en la segona volta davant Macron. Però per una diferència molt estreta. No seria el 66% a 33% de fa cinc anys sinó dos o tres punts de diferència. També és cert que en les recents eleccions regionals les expectatives de Reagrupament Nacional eren superiors a les enquestes del que van ser els resultats. Cal estar atent a la nit electoral del 10 i a la nit electoral del 24 d’abril, quasi un motiu per tornar a París. Em ve al cap el llibre de Michel Houellebecq, Submissió, que planteja una segona volta de les presidencials franceses entre un candidat islamista i un candidat de l’extrema dreta després de l’enfonsament dels partits tradicionals. La novel·la se situa just a començaments de la segona dècada del segle XXI, tot i que va ser publicat l’any 2015. No hem arribat a aquest escenari però sí a un altre que semblava impossible fa tot just sis o set anys: un exministre socialista liberal ben patrocinat per grans grups de poder que fa cinc anys semblava del tot fresc contra una candidata de l’extrema dreta. Una altra gran interpel·lació per aprofundir en la resposta.