Ens agrada recordar la flaire de la palla que bressolà el nostre primer plor. Llegirem amb fruïció les rondalles que expliquen l’origen i les qualitats de la palla, i no podrem evitar sentir que formem un cos místic amb tots els que hagin obert els ulls en la mateixa establia. Estic convençut que si Aleksandr Dugin m’està llegint pensarà que el seu missatge no ha estat en va i que reverbera per les façanes de pobles i ciutats. Segons Robert Zuhin a la revista Skeptic, el tal Dugin seria qui hauria escalfat el cap a Putin i a tota una patuleia d’autòcrates convençuts com Lluís XIV que l’Estat són ells. L’ideari polític de Dugin descrit en la seva Quarta Teoria Política és un aiguabarreig de comunisme, nazisme, ecologisme i tradicionalisme, els quatre genets de l’apocalipsi del liberalisme. El seu Estat és una piràmide on la cúpula l’ocuparia el mandatari amb el cap il·luminat per la llum blanca provinent del cel. La base l’omplirien els súbdits que instruïts en el patriotisme des de ben petits estarien immunitzats contra drets humans i civils, responsables sempre de sabotejar l’estat natural de les coses. Tot el contrari de la piràmide invertida de les democràcies occidentals on els governs estarien segrestats per ciutadans indolents i partits polítics progressistes. L’Estat de Dugin desconfia del progrés en general i de les noves tecnologies en particular. L’excepció seria quan les mateixes contribueixen a augmentar el poder de l’Estat de per sí omnímode. El culte a la tradició, a la terra i a la religió, en definitiva, la litúrgia a la palla de l’establia, són imprescindibles per allò de qui perd els orígens perd la identitat.

Per a Dugin el liberalisme barra occident seria l’anticrist, l’enemic a batre perquè representa una afronta contra la jerarquia tradicional de l’organització del món. Per què ens hauria d’estranyar que el seu punt de vista sigui maniqueu: una permanent i despietada lluita de les forces espirituals de la llum contra les forces de l’obscuritat. Dugin, lector d’Heidegger –militant del partit nazi– interpreta el seu Dasein com existència del poble que s’ha de defensar quan se senti amenaçat.

En el seu moment Karl R. Popper ens avisà en La societat oberta i els seus enemics de forces reaccionàries sempre disposades a arrambar contra el progrés i la civilització i tornar-nos de dret al caos de la tribu. L’autoritarisme sempre està a l’aguait. Democràcies consolidades necessiten sovint un tancar files amb l’excusa d’algun imprevist. El clau i forrellat de la pandèmia per la Covid n’és un exemple. Necessiten construir una narració edificant sobre els seus orígens i el seu destí. Necessiten que els seus ciutadans se sentin orgullosos del seu passaport i del seu equip de futbol, i d’una ONG coneguda com a Hisenda. La diferència entre súbdits i ciutadans radica en què aquests al contrari dels primers poden exercir el seu esperit crític. Aquells l’han d’amagar sota el llit. En una democràcia el ciutadà té l’oportunitat d’escapar-se de la bombolla hipnòtica d’arengues polítiques, de publicitat enganyosa –quina no ho és, cert, sobretot la del govern– de manifestacions patriòtiques, de desfilades militars, de l’enlluernament de les xarxes socials, dels mitjans de comunicació servils, etc., i manifestar el seu dret a la protesta i a la queixa. Però cal ser realista. Un ciutadà pot fer la rebequeria que amb tota seguretat no se li farà cas perquè el seu plany anirà a parar a la paperera. A un súbdit se li farà cas. La reclamació anirà a parar a la taula del responsable de la vigilància dels enemics del poble que es prendrà l’assumpte amb rigor i responsabilitat.