Les botigues i oficis d’abans

He llegit molts textos relacionats amb el tema, però tots contextualitzats al poble de la persona que l’ha publicat i el que he trobat com a comerç o treball en els territoris de la indústria surera, no apareix en els pobles d’alta muntanya, dedicats a la ramaderia i al bosc, i els treballs de la Catalunya antiga no els veiem en els pobles del litoral.

Hi havia un model de botiguer cordial prototípic, que es trobava en tots els municipis, com si haguessin anat a aprendre a la mateixa escola. Tenders benparlats, atents, servicials que coneixien el nom dels parroquians, vestien roba neta, sense presumir de senyors, sinó servidors ben guarnits amb un pulcre uniforme específic i distintiu adaptat al gènere que venien.

Molts eren de somriure fàcil i si algun d’ells era malagradós o antipàtic i creia que es podia permetre ser malcarat perquè només ell tocava un determinat producte, en aparèixer la competència els clients l’abandonaren. Et saludaven amb un bon dia alegre i mai s’oblidaven d’acomiadar-te tant si havies deixat molts o pocs calés al calaix. Si no tenien gent t’escoltaven, tanmateix, podien ser víctimes d’alguna romeguera pesada; el comprador ja sabia a quina hora podia anar-hi i seria ben atès.

Els bons comerciants tractaven de vostè o de vós als forasters, ara, excepte en alguna botiga regentada per homes i dones grans, tutegen fins i tot als ancians i les velletes. M’esforço en l’ús del vostè amb algun empleat o caixera del súper i mai aconsegueixo que passi del tu al vostè.

(Hi ha un malentès sobre aquest pronom personal de segona persona, car molts creuen que és només una formalitat de distanciament social, que ho pot ser, tanmateix, també és una manera d’expressar respecte cap a l’altri. Per altra banda, «distanciament social» s’interpreta com allunyament físic i la definició que ens dona el DIEC-2 és del tot incorrecte, mentre que l’Alcover-Moll parla del vostè com una fórmula de cortesia i respecte).

Soc fill de botiguers, el pare, sastre, la mare, modista, dedicats ambdós junt amb la germana gran a la tenda de roba que a més venien sabó, colònia, ronquina, etc. (De ronquina fa anys que no se’n ven, deien que servia per prevenir la caiguda dels cabells i alhora, en feia créixer. Les dones la compraven pels seus homes; tenia una flaire característica que no passava desapercebuda per la persona del costat).

El meu pare, conegut popularment com en Tonet, era un gran botiguer i quan no entrava gent donava conversa als últims que havien vingut perquè els passavolants veiessin que hi tenia clients. Home amb gran sentit pràctic i comercial que sempre afirmava, com a reclam publicitari, que per vendre s’ha de vendre o fer-ho veure, perquè a les tendes, com als restaurants, si no hi ha gent, s’entén que ofereixen un mal servei i per aquesta raó ningú hi entra. Buidava els aparadors l’endemà dels reis perquè s’observés que havia venut molt.

A casa les dues consignes més sovintejades, presidides per una paciència infinita, per ser un bon venedor eren «el client vol ser enredat» i «el cient sempre té raó»; també era aconsellable saludar dient el nom dels parroquians, mai el motiu popular, tret que ell se’n sentís cofoi com en Copi, la Sofia Loren, en Ramallets, en Kubala i en Samitier.

Vaig estrenar-me com a dependent i la carrera fou breu per pocatraça, volia despatxar i els pares em despatxaren a mi, perquè no servia per atendre, anava massa accelerat, preguntava massa i entretenia els homes, quan la botiga estava plena i el que volien era buidar-la per fer lloc i vendre més. Després del fracàs només servia per fer paquets, nusos de corbata i traginar capses amunt i avall; tenia prohibit el tracte social.

Les primeres botigues que van desaparèixer coincidint amb la despoblació del medi rural, foren les que abastien amb diferents productes tot el veral pagès, un veïnatge al voltant d’un temple on se celebraven misses, casaments, enterraments.

L’amo de l’establiment, en cas de no ser dròpol, era un manetes, home traçut i murri, que exercia moltes tasques, venedor de bestiar barber, curava espatllats, cuinava la carn a la brasa i servia les taules. La mestressa portava el local i tenia cura els conills, cuinava, arrancava trumfes i abastava la fruita.

A la botiga en aquests veïnats venien tot el necessari per a la llar: ciris, aspirines, sabó, llaunes, caramels, arròs i begudes espirituoses. Els diumenges els homes hi passaven la tarda bevent i jugant a les cartes. Els més espavilats convertiren el local en un restaurant rústec per seduir amb tots els tòpics pagesívols els barcelonins com a la gent del litoral. El restaurant de can Segimon entre Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu n’és un bon exemple. La botiga pagesa es transformà en una bona fonda.

La mateixa evolució va experimentar Can Xifra de Cartellà, que deixà de ser una petita botiga que servia menjars. Havíem dinat a la cuina al costat de la llar. Agafaren nom i van inaugurar un gran i bon restaurant. La Pilar, la mestressa, va ser alumna meva del batxillerat nocturn. Baixava amb moto des de Cartellà i en el glaçat hivern, quan arribava, en Jaume que portava al bar de l’institut, li servia una tassa de cafè amb llet amb unes gotes de conyac posades d’amagatotis (estava prohibit servir alcohol als alumnes) perquè reviscolés.

La pròxima setmana continuaré rastrejant el que va passar en el comerç i els oficis dels pobles de Catalunya.