Una de les últimes tertúlies futbolístiques arribades a la graella televisiva i que, per tant, he tingut la sort o la desgràcia de descobrir –encara no ho tinc clar–, d’aquells xous on preval l’anàlisi d’un grapat de cunyats «tribuneros», suposadament d’aquells de cubata i caliquenyo a ambdues mans, és el Rondeando. Jo, que des d’OT i GH soc un estudiós incondicional dels factors «trash» i «freak» dels «mass media», tard o d’hora havia de trobar-me amb aquesta nova joia de l’entreteniment futbolístic «retromonguer». ¡Mierda de la buena! L’espai, quedi dit per avançat, és un no parar masturbatori i autofelatiu adreçat a aquella part de la massa culer més necessitada d’afecte i, per tant, amb més accentuats problemes d’inseguretat i «madriditis». Vistos un parell de programes a l’atzar, les reflexions més habituals compartides entre la seva selecta cohort de savis participants, presentador inclòs, és «Que bons que som!» i «Que dolents i quina pudor fan la resta!», unes sentències refrendades amb el ric vocabulari de què sempre fan gala, exquisits mots tan bells i musicals com «caca», «cul», «pet», «pis» i «pilila», mots que demostren, alhora, la seva refinada i envejable oratòria. No per casualitat, algunes de les seves més distingides intervencions, recorden sovint al mític Arrabal i el seu «¡El milenarismo va a llegaaar…!».

El xou, a més, intenta seguir amb molta cura aquella bonica tradició catalana que dona per fet que tota l’audiència és totalment, íntegrament, blaugrana. Tant se val d’on els mirin. És aquesta adorable ingenuïtat, de fet, aquesta etílica i excretable superioritat moral, el seu punt més fort i alhora entranyable. Fins i tot a Barça TV són més honestos, racionals i equànimes amb els seus aquelarres d’opinió, que ja és dir. En una de les seves seccions estrella, a més, titulada «Grandes robos de la història», o alguna cosa així, en un inigualable i excels exercici d’ironia i mordacitat, la concurrència es dedica a llençar improperis i tota mena de detritus verbals al rival acèrrim, amb desinhibida fatxenderia i un grapat d’elaboradíssims arguments contrastats amb afegitons de l’estil «per tots és sabut» o «sé de bona tinta». Els «rancio facts» de l’argot «tribunero» assolint el zenit de la discussió catòdica. Meravellós. Excels. Sublim!

Arribats a aquest punt, i a risc de repetir-me, torno a invocar l’argumentari compartit en columnes passades en què posava molt en dubte la producció d’un programa d’aquestes característiques infames, on la informació brilla per la seva absència tant com els crits, els insults, els rumors, les falsedats i el consum d’estupefaents, suposadament, esdevenen els seus principals denominadors comuns. Per oferir aquest nivell no cal tanta ximpleria: als bars de barri o de poble, els superen amb escreix i són més autèntics. O que com a mínim m’hi convidin, que de fer l’imbècil, si s’escau, jo també en sé molt.