L’extrema dreta torna a picar a la porta d’Europa. Els resultats obtinguts a la primera volta de les eleccions presidencials franceses per Marine Le Pen, amb Reagrupament Nacional, demostren clarament que el fantasma de la dreta radical no espanta als electors, sinó que continua seduint-los, mentre que el Partit Socialista i Els Republicans s’arrosseguen en la insignificança més absoluta, després d’haver estat dècades liderant els governs de la República.

Segurament que hi ha qui veu en els resultats d’aquestes eleccions una dretanització de l’electorat francès i pot ser que sigui així, perquè la proposta política de la República en Marxa d’Emmanuel Macron és clarament de centre dreta, mentre que la de Madame Le Pen és d’extrema dreta, encara que ella ho negui i que hagi volgut donar al seu partit una pàtina de moderació.

Però que un 23% dels electors francesos s’hagin decantat per l’oferta política de Le Pen no significa que siguin d’extrema dreta, feixistes o racistes com pensa molta gent. En moltes ocasions aquests partits que des de dins del sistema volen combatre el propi sistema són percebuts pels electors com una opció per castigar els que governen, perquè aquests han estat incapaços de resoldre els grans problemes que afecten la ciutadania.

A Espanya es deia que no hi havia extrema dreta, fins que va aparèixer Vox. Naturalment això era una ficció, perquè els radicals de dreta, que en el cas d’aquí són nostàlgics del franquisme, estaven integrats a la casa comuna de la dreta espanyola que va saber construir el PP.

Abans de l’aparició de Vox, a Catalunya hi va haver un intent de construir un partit a l’estil de la dreta xenòfoba, racista i retrograda que hi havia en diversos països europeus –França, Àustria, Holanda, etc.–. Aquest partit va ser Plataforma per Catalunya, que va aconseguir representació a diversos ajuntaments –Vic, Salt, Manlleu, El Vendrell, Cervera o l’Hospitalet de Llobregat– i va estar a punt d’entrar al Parlament, però no va arribar al 3%, pels pèls. El seu líder, el vigatà Josep Anglada, que provenia de l’antiga Fuerza Nueva de Blas Piñar, va saber articular un discurs que va seduir força gent. Va aconseguir situar el seu partit com a segona força a l’Ajuntament de Vic amb el lema «Primer els de casa», que suposo que els sona. La seva proposta va prendre vots a pràcticament tots els partits i no és que la major part dels que el votaven combreguessin amb els seus postulats polítics, sinó que no estaven d’acord amb la gestió que feien els partits que havien votat sempre.

Plataforma per Catalunya ja és història; es va desfer per crisis internes. Però l’extrema dreta manté la seva força a diversos llocs d’Europa, com s’ha pogut comprovar ara a França o, fa poc, en les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó. I no hi ha cap solució màgica per combatre-la. Els cordons sanitaris no són útils perquè victimitzen aquests grups i incomoden als seus electors. I el que es coneix com l’abraçada de l’ós, és a dir, incorporar l’extrema dreta en el funcionament de les institucions, tampoc perquè el seu objectiu és soscavar la democràcia i implantar el seu ideari; sinó ja veurem què passa al govern de Castella i Lleó. La demagògia dels ultres només es pot combatre amb governs eficaços, que escoltin i atenguin les necessitats reals dels ciutadans.

A França Emmanuel Macron té moltes possibilitats de sortir reelegit president, perquè els partits d’esquerres demanaran el vot per a ell o com va fer diumenge Jean-Luc Mélenchon, el candidat de la França Insubmisa, demanaran que no votin a Marine Le Pen, però tot això no amaga que l’extrema dreta de Reagrupament Nacional hagi trucat a les portes de l’Elisi.