Uns dies a Marbella

He passat uns dies a Marbella, pàtria dels que creiem en l’alegria com la higiene fonamental del món. La meva filla diu que Marbella serveix per detectar impostors, perquè als que hi hem estat ens fascina i només la critiquen els que no hi han pogut anar mai. L’independentisme, i una certa manera de ser català, es basa lamentablement en un menyspreu ignorant del món. Jo al principi creia que era «només» un problema d’articulació política, d’incapacitat tècnica per convertir un sentiment en alguna cosa una mica més elaborada intel·lectualment. Amb el temps he acabat pensant que no només és un problema tècnic i que es tracta d’una manera de ser. Una personalitat fosca, venjativa, ressentida, que no digereix la seva història personal, ni la col·lectiva, i que de tot plegat en fa una mandonguilla acomplexada i indigerible. Conec moltes formulacions d’Espanya alegres, festives, favorables als interessos de la Humanitat, que són el somriure d’una noia bonica. També conec formulacions patètiques d’Espanya, és clar, rabioses, brutes, terribles. Però no conec en canvi cap idea de la independència de Catalunya que sigui lluminosa, neta, alegre, sensible. No conec cap Marbella, cap Eivissa que s’apliqui a la causa de la suposada llibertat nacional; i dic suposada perquè jo sóc català i sóc lliure i els que parlen de «cadenes» més aviat em sembla que tenen cadenes mentals. No conec cap idea de Catalunya «lliure» que sigui més gran ni més realista que l’odi a Espanya, un odi visceral i tercermundista, de tribu africana que odia la tribu veïna. El Consell per la República en tot el seu esplendor és la viva imatge de la mediocritat i la malaltia d’una gent que ha perdut el món de vista i creu que hi haurà algú prou perdut per reconèixer l’autoritat d’aquesta colla d’espatllats. Si ni el president Puigdemont ni cap dels seus assessors no ha estat capaç d’adonar-se de la derrota i la humiliació que significa la fotografia que van fer pública l’altre dia, vol dir que el moviment ha entrat en una crisi profunda i segurament definitiva. Com tots els populismes –i totes les estafes piramidals– l’independentisme naufraga quan li arriba l’hora de pagar els beneficis i tothom s’adona que els han robat.

Els meus amics més sincers, més creients sense cinisme –i sense malaltia– del sempre presumpte alliberament, mantenen l’esperança perquè diuen que, de fet, les tesis de l’independentisme no s’han aplicat mai. És el que també diuen els comunistes, que han fet molt més mal encara. Ni que només fos per l’amor que sento per aquests meus amics, m’agradaria que tinguessin raó i que per compensar l’immens fracàs tangible tinguessin pel cap baix –i tan baix– aquesta sortida teòricament digna. Però ni això puc concedir-los, perquè no és veritat que no ho intentessin, no és veritat que no creguessin que ho tenien a tocar –quina gran imbecil·litat– i per descomptat no és veritat que no es creguessin que n’hi havia prou de fer-li pam i pipa a la policia per aconseguir trencar un Estat. Els líders eren ridículs, això és veritat. Però la immaduresa i la frivolitat del «poble», dels de «baix cap a dalt» que després s’han sentit defraudats, són en realitat l’ànima del frau, la principal i més escandalosa estafa, perquè algú capaç de creure’s d’una manera tan absurda i acrítica aquella infame col·lecció de mentides només mereix ser enganyat, marginat, i posat per sempre com a exemple de la incapacitació política. A l’independentisme, i no és un joc de paraules, li falta molta Espanya per ser capaç de derrotar algun dia Espanya. Dit a l’inrevés, viu massa bé a Espanya i d’Espanya per a què els seus escarafalls d’odi tribal siguin creïbles, i puguin fructificar.

Els independentistes tenen, i em sap greu fer psicologia barata, un problema d’infelicitat, que sempre és un problema d’ignorància. La més gran de les ignoràncies –Pablo Muñoz ho diu– és no saber què ens fa feliços. Aquests dies ho he recordat passejant per Marbella. Quan vaig descobrir com m’agrada era massa tard i ja la meva àvia s’havia venut els apartaments a Puente Romamo.