AHisseu més banderes, publicada el 1942, en plena guerra mundial, Evelyn Waugh satiritza l’exèrcit britànic a través de l’aristòcrata i pocavergonya Basil Seal. Aquest i uns quants de la seva mateixa escala social, veuen en la guerra i l’exèrcit una oportunitat de grimpar, i a tal cosa es dediquen amb tenacitat. Per això trobo natural que, ara que el procés està liquidat i amb ell s’acaba una forma de bona vida, es comenci a parlar de la necessitat de crear un exèrcit català. Si es tracta de continuar xuclant de la mamella, la milícia ofereix oportunitats sense fi. La Societat d’Estudis Militars, que deu ser com l’Institut de Nova Història però amb els socis vestits de verd oliva, es dedica a debatre sobre el nou exèrcit català, i pròximament ho farà fins i tot en una universitat, no em preguntin quina perquè totes són el mateix i em confonc.

En una universitat catalana no es pot celebrar un acte sobre Cervantes ni muntar una carpa reclamant els drets que a un li corresponen, sense que vinguin a boicotejar-ho, però en canvi s’hi pot anar a xerrar de l’exèrcit català. Si el bo de Millán Astray es va quedar a gust a la universitat de Salamanca, per què no han de poder fer-ho els seus successors llacistes, que això de demanar la mort de la intel·ligència hi creuen tant que han començat per assassinar la seva.

Algú podria adduir que teoritzar sobre l’exèrcit català abans de l’existència de la Republiqueta, és començar la casa per la teulada. Però aquestes coses cal preparar-les amb antelació, que són molts els llacistes que voldran fer carrera militar. No perquè estiguin disposats a vessar una sola gota de sang per defensar res que no sigui la seva cartera, sinó perquè, tal com mostra Waugh, en un exèrcit hi ha moltes oportunitats de negoci per a qui té pocs principis.

Com sigui que la Republiqueta ni hi és ni se l’espera, i com sigui que hi ha molt llacista amb ànsia de guanyar diners fàcils (la pandèmia, que va ser una altra bona oportunitat d’enriquir-se, arriba a la fi), existeix la solució provisional de crear una «Plataforma pro exèrcits catalans», a semblança de la de les seleccions esportives. Igual que amb aquestes, mentre l’exèrcit català no sigui oficial i pugui declarar guerres de debò, es tracta d’organitzar guerres amistoses durant les dates nadalenques, per descomptat contra rivals de segona fila, no convidarem als Estats Units o a Alemanya, jo estava pensant en Andorra, El Vaticà o –l’exotisme sempre atreu públic– Gabón. Si aquests exèrcits ja tenen compromisos, es pot guerrejar contra La Rioja o qualsevol altra comunitat autònoma. El cas és que els catalans puguin veure al seu exèrcit en acció, onejar les banderetes i cridar independència en el minut 17.14 a comptar des de l’inici de les hostilitats.

Les guerres de veritat són molt perilloses, i a més se sol afusellar als covards, cosa que, tractant-se de llacistes, suposaria deixar les tropes orfes de comandaments al poc d’iniciar-se. I segurament també de soldats. Millor començar amb guerres amistoses, que serveixen igualment per a l’objectiu de col·locar en bons càrrecs a amics i familiars i, per poc que un tingui habilitats en corrupteles i tripijocs –entre el llacisme no en falten veritables experts– treure’s uns bons diners cada setmana. Les ambaixades serveixen també per a aquest propòsit, de fet és l’únic que tenen, però un dia o un altre se’ns acabaran els països, i llavors què. Més val anar preparant el futur. A més, l’exèrcit posseeix l’avantatge que un pot anar nomenant càrrecs fins a fartar-se’n, sempre que prometi que ho fa per la defensa de la seva estimada Catalunya. Per no esmentar que, com que va morint gent, ascendir en l’escalafó militar és molt més fàcil que en càrrecs polítics, només cal veure els anys que exerceix el Síndic de Greuges.

Com diu en Basil, en el que podria ser el principi fonamental de l’exèrcit català: «Ja sé el que vull. Vull ser un dels que van treure profit de la guerra».