Veient la gesta del Vila-real al camp del Bayern, recordava un dissabte el vespre del mes de març de 1979 quan, en els inicis de la meva carrera periodística, vaig cobrir un Vila-real-Olot de Tercera Divisió al camp del Madrigal. A l’equip castellonenc l’entrenava un mite del Barça, Josep Seguer, que l’any següent dirigiria fugaçment el Figueres, i a l’Olot un mite del Girona, Isidre Sala. L’Olot va guanyar 1-2 a un Vila-real que tenia a les seves files un exjugador del Girona, el palafrugellenc Joan Mareñà.

I, per damunt de tot, recordava que el Vila-real s’endú la palma de la cada cop més extensa relació d’equips que han impedit al Girona pujar de categoria. Fins a tres vegades hem topat contra el mur castellonenc. La primera, la temporada 1970-71 quan ens va impedir pujar a Segona A l’any de l’estrena de l’Estadi de Montilivi. Més tard, la temporada 1991-92, amb aquella derrota per 2-1 a Salamanca que va facilitar l’ascens dels castellonencs i l’inici de la seva època daurada. Des d’aleshores, el Vila-real, que en tota la seva història només havia jugat dues temporades a Segona A (70-71 i 71-72), ja no ha tornat a militar més avall d’aquesta categoria. La tercera ensopegada, més recent, la temporada 2012-13, amb Rubi dirigint un sorprenent Girona que va fregar l’ascens a Primera. Un 4-1 al camp del Vila-real, dirigit per un impresentable Marcelino, va ensorrar gran part de les possibilitats gironines.

I, veient com el Vila-real es classificava per les semifinals de la Lliga de Campions, també recordava una conferència de Ferran Soriano al CaixaFòrum de Girona el mes de desembre de 2017. Soriano, president del Manchester City, va llençar una pregunta en veu alta: «Si el Vila-real ha aconseguit el que ha aconseguit, perquè no el Girona?» Doncs, serà que no. De fet, la majoria de les coses que ha dit Soriano des que representa al principal accionista del Girona han estat paper mullat. Dos mesos abans d’aquella conferència, també ens va anunciar una Ciutat Esportiva de primer nivell i que a mitjà termini tindríem un Estadi amb 20.000 espectadors, i blablabla. I aquell mateix dia, el director general, Ignacio Mas-Bagà, havia apuntat que tindríem un Estadi amb zones comercials, botigues, bars, etcètera, i més blablabla. Tot el que han fet durant els quatre anys i mig que dirigeixen el club ha estat canviar l’escut. El patrimoni és el mateix que es van trobar quan van arribar. Ni tan sols van aprofitar els ingressos de Primera per canviar la coberta de la Tribuna de Montilivi, que algun dia pot provocar un seriós disgust. Clubs com l’Osca, l’Eibar o el Llevant sí que han sabut millorar les seves instal·lacions.

Per això, i per moltes altres coses, el Girona no serà mai el Vila-real, ni de bon tros. Fernando Roig ha construït un enorme projecte arrelat al territori i la seva prioritat ha estat sempre el club. Els accionistes del Girona actuen d’esquena a la ciutat i tenen altres prioritats. Legítimes, per descomptat, però avantposen els seus interessos particulars als del Girona FC. El City compra jugadors, els envia a Girona a formar-se i després els ven per fer negoci; Pere Guardiola, que ja va fracassar estrepitosament a Granada abans de caure a Girona, s’ha guanyat la vida movent futbolistes i col·locant a Montilivi jugadors (i el director esportiu) de la seva antiga agència. I a Marcelo Claure, Girona l’agafa molt lluny. A ell, el que l’importa són les seves històries futbolístiques americanes. Encara no sabem què ha fet com accionista del Girona, més enllà de proporcionar liquiditat a Roures i Guardiola amb la compra d’un paquet d’accions i apropar-se al City.

Són els propietaris del club i poden prendre les decisions que creguin més convenients pels seus interessos, però que no ens venguin sopars de duro de projectes fantasma, ni ens vulguin comparar amb un club modèlic com el Vila-real. No tenen cap més projecte pel Girona que anar fent i veure si algun dia sona la flauta, mentre el Vila-real (50.000 habitants) juga les semifinals de la Lliga de Campions.