La informació sobre l’espionatge als telèfons mòbils de polítics independentistes catalans posa novament sobre la taula el respecte a la legalitat vigent que, en teoria, havien de respectar totes les parts involucrades en l’anomenat procés i, especialment, l’Estat que és qui al capdavall administra justícia per mitjà del seu tercer poder, el judicial.

Les dades fetes publiques per The New Yorker en el reportatge titulat How democracies spy on their citizens –Com les democràcies espien els seus ciutadans– posen els pèls de punta, perquè demostren que l’Estat o les clavegueres de l’Estat o el que en vulgueu dir no s’estan de punyetes a l’hora de salvaguardar els seus interessos, fent bona aquella maleïda frase que la fi justifica els mitjans.

Segons el reportatge, signat per Ronan Farrow, més de setanta telèfons van ser controlats per espiar-los. Entre els espiats hi havia els darrers quatre presidents de la Generalitat, Josep Maria Jové, Laura Borràs, Marcela Topor –esposa de Carles Puigdemont– , Marta Rovira, Meritxell Budó, Roger Torrent, David Fernàndez, David Madí, Diana Riba, Elisenda Paluzie, Elsa Artadi, Ernest Maragall, Gonzalo Boye o Jaume Alonso Cuevillas.

Segons Citizen Lab, que és el grup d’investigadors que van fer l’informe en el qual es basa el reportatge publicat per The New Yorker, i que tenen el seu centre de treball a Toronto (Canadà), darrera d’aquestes infiltracions hi ha funcionaris del govern espanyol. Segurament no hi podia haver ningú més que tingués interès en el que es gestava a la Catalunya del procés, ja que el software Pegasus està reservat als governs i que només s’hauria d’utilitzar en la lluita contra el terrorisme o el crim organitzat.

Aquesta no és la primera vegada que les clavegueres de l’Estat es veuen involucrades en la guerra bruta contra l’independentisme català. Només cal recordar l’acusació a Xavier Trias, mesos abans de les eleccions municipals, de tenir un compte a Suïssa o les converses del Ministre de l’Interior del PP, Jorge Fernández Díaz, amb el Director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. No sé si recorden la conversa enregistrada al despatx oficial del Ministeri de l’Interior, però estava clar que el ministre tenia confiança en què algú de la fiscalia «afinaria» els casos que li portés Alfonso. La veritat és que Fernández Díaz, que quan era a l’oposició tenia fama de moderat, va sorprendre molta gent amb la seva radicalització.

En aquell cas, tant el ministre com el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya van sortir indemnes de la investigació. En seu parlamentària l’exministre encara es va fer l’ofès, perquè considerava que les acusacions que li feien eren infundades.

Tant en aquella ocasió com ara, l’Estat o, com dèiem, les clavegueres de l’Estat, han tornat a demostrar que la legalitat els interessa, sobretot, quan es veuen amenaçats.

Si es considera que els dies 6 i 7 de setembre de 2017 la majoria de diputats independentistes van vulnerar la legalitat vigent, aprovant les lleis de desconnexió, ara hauríem de convenir que, qui sigui que ho hagi fet, va vulnerar la mateixa legalitat permetent o ordenant espiar els polítics independentistes o als seus advocats.

Si realment el que importa és l’Estat de dret, tothom l’ha de respectar i, per descomptat, l’Estat n’ha de donar exemple, perquè sinó haurem de concloure que no tothom és igual davant de la llei i això és tant com afirmar que la democràcia té els peus de fang.