L’any 1889 s’acaba d’encetar. Nietzsche passeja per Torí quan veu una escena que el commou. Un cotxer fustiga amb fúria al seu cavall que defalleix i cau a terra. El filòsof s’hi acosta i abraça l’animal amb llàgrimes als ulls. És veritat que l’autor d’Ecce Homo des d’un temps ençà comença a donar mostres de fragilitat mental, però la imatge en què s’apiada del sofriment del cavall és el millor corol·lari a tota la seva obra. El darrer cop de martell al cristianisme. Déu ha mort, és l’hora d’abraçar la nostra animalitat. Se li recorda haver escrit que la filosofia mai ha acabat d’entendre el nostre cos. Milan Kundera a La insostenible lleugeresa de l’ésser es pregunta si Nietzsche en abraçar al cavall no perdonava a Descartes per haver afirmat que els animals no tenien ànima. El filòsof fos el que fos el que sentí en aquell moment, devia haver-se imaginat en algun moment o altre abraçat a un cavall. La seva proximitat a Wagner i a Schopenhauer que estimaven els gossos, el seu Zaratustra acompanyat quasi sempre d’animals, i la lectura de Crim i Càstig de Dostoievski en què Raskolnikov, assassí d’una vella, tingué la pensada d’abraçar-se a un cavall maltractat, poden explicar perquè féu seu el sofriment d’una criatura indefensa.
Nietzsche desplomat al costat del cavall abraça a una humanitat despullada de segles de filosofia, d’humanisme, de teologies vàries i d’altres històries en què la humanitat ha envernissat la barbàrie. Els animals no tenen ànima, diu la Bíblia i amb ella, com un eco obstinat, clergues i gent docta. Doncs, benaurats, no saben el pes que es treuen de sobre. De què ens ha servit a nosaltres ser mereixedors d’una ànima del color de la neu verge, sinó per haver convertit el missatge evangèlic «estimeu-vos uns als altres» en un odiem-nos com més millor. Montesquieu digué que el cristianisme havia sembrat la terra de creus.
Totes les inhumanitats sempre es cometen en nom del senyor, sempre en nom d’essències, d’entelèquies i de qüestions simbòliques. El nihilisme o un món sense Déu, al contrari del que molts pensen, no convida a barra lliure. Però imaginar-se un món sense Déu és fer ciència ficció.
Puc entendre que es mati a un animal per necessitat. Però que un caçador ben alimentat apunti i dispari, o que una massa pintoresca i enfervorida faci voleiar els seus mocadors perquè al matador se li concedeixin orelles i cua, són escenes certament deplorables. Cada vegada que es maltracta un animal com ara els nostrats correbous no fem altra cosa que perpetuar un malentès històric. Els animals són simples teloners a l’espera de l’aparició en escena del plat fort de la creació: l’espècie humana. Sovintegen maîtres à pensar enfaristolats ells en els seus coneixements il·lustrats i en els seus raciocinis metafísics, que miren amb desdeny a qui gosi dir que hauríem de protegir a la resta d’espècies perquè consideren que els animals no tenen drets. Com si els drets formessin part del nostre ADN! En l’Atenes de Pericles, considerada bressol de la democràcia, només tenien drets uns senyors embolicats amb llençols que debatien a l’Àgora sobre el sexe dels àngels.
Comencem a saber algunes coses sobre la consciència. Gràcies a la neurociència sabem que la consciència es pot explicar per la feina de cent milions de neurones amb les seves tres trilions de connexions, particularment d’un grup de neurones localitzades en la part posterior del cervell.
Els animals tenen la seva consciència, senten i pateixen com nosaltres. Acariciar un animal hauria de ser una cura d’humilitat. Ens hauria d’animar a baixar del pedestal on tanta història fantàstica ens ha instal·lat.
