Estem en una guerra que molts han qualificat del segle passat perquè té un cert regust de «dejà vu». Ara s’ha traslladat al Donbass, una zona de barreja entre russòfils i ucraïnesos. Resulta obvi que si del que es tractava era de resoldre un suposat problema identitari (salvar els russos de la repressió diu Putin) la guerra no l’està resolent. De fet està creant desconfiança i odi entre ciutadans de la regió. Aquesta guerra s’assembla a les grans guerres i, com en elles, els acords que algun dia hi posaran fi, poden portar canvis de fronteres però no resoldran els problemes. Els habitants de l’Alsàcia i la Lorena també estaven dividits entre els que es consideraven alemanys i els que es consideraven francesos. Els canvis fronterers, van resoldre alguna cosa? Als setanta del segle passat vaig estar a Cracòvia i vaig aprofitar per visitar una família de Silèsia, estàvem en època comunista i un amic em va dir que tenien ganes de parlar amb gent de fora. Constava de mare i dues filles, una universitària i soltera i l’altre casada amb un polonès i una filla. La mare era una matrona germànica i tractava al gendre d’origen polonès amb total menyspreu. La barreja d’identitats a Silèsia era evident. També vaig estar a Romania i vaig fer una escapada a la Transilvània i allà vaig constatar que els Càrpats eren també una barrera cultural, la diferència entre la vall del Danuvi i l’altre costat dels Càrpats era evident. A la Transilvània des de l’arquitectura dels pobles a la vida cultural eren germàniques, havien estat part de l’imperi Austro-Hongarés durant molts anys.
Les fronteres de les nacions creades a finals del XVIII i començament del XIX, per guerres i problemes identitaris s’han modificat però han solucionat alguna cosa? Bàsicament s’han creat rancúnies i odis. La pregunta que s’han de fer els que creuen en nacionalismes excloents és, en una Europa dels mestissatges amb barreges de poblacions que cada cop seran més i més grans, com es defineixen aquestes suposades identitats? I si les identitats serien de dubtosa versemblança almenys en moltes zones, és raonable pensar en traçar unes línies que divideixin Europa en nacions-estats respectant aquestes suposades identitats?
Quan al final de la II gran guerra una colla d’intel·lectuals i polítics van imaginar Europa, com pensaren solucionar aquests problemes i evitar les guerres? Les grans línies de futur foren, en aquest aspecte (n’hi ha d’altres): crear identitat europea, una única identitat per sobre de la diversitat, una organització política basada en la democràcia a cada estat existent i una coordinació federal entre ells. Això obria la possibilitat de solucionar pacíficament els conflictes interns (si les democràcies són reals) i per això és tan important la defensa dels valors democràtics en cada estat i reforçar la identitat europea.
A això seria necessari afegir-hi una diplomàcia conjunta que arribés a acords que evitessin guerres amb tercers, primer amb els altres europeus entre els quals Rússia i, en segon lloc amb altres països especialment els de la mediterrània com Marroc o Algèria. Faig notar que Europa intenta defensar els valors democràtics al seu espai però no pot exigir aquest respecte als veïns i haurà de pactar amb règims no democràtics com passa ara mateix amb Rússia, Marroc o Algèria amb diferents graus d’autocràcia.
Assentades unes bases generals, veiem algunes observacions que es poden extreure d’aquest plantejament:
1) La defensa dels valors democràtics és fonamental i avui a Europa (i al món occidental) estan atacats sobre tot pels partits d’ultradreta. Per això, crec que el PP s’equivoca greument pactant amb Vox, més quan la Comissió Europea intenta defensar els valors democràtics contra estats com Hongria, governats per populismes d’ultradreta que vam veure com s’abraçaven amb Vox a Madrid.
2) Els acords en temes generals entre els grans partits per donar estabilitat a les democràcies (cosa que no vol dir coalicions de govern) són fonamentals. Fixem-nos que la Comissió europea està basada encara avui en un acord entre populars i socialistes amb altres partits europeistes i democràtics. Per això recuperar el consens entre populars i socialistes (ampliable a altres formacions) en temes d’estat és bàsic i més amb els problemes actuals.
3) La defensa dels nacionalismes (sempre excloents) xoca frontalment amb la idea europea, només reforçant la identitat europea, els valors democràtics i el federalisme podrem fer front als nacionalismes que històricament han anat lligats a les guerres. Per això estic en contra de l’independentisme català. En comptes de mirar arran de terra cal aixecar el vol i mirar d’enfortir Europa i dintre d’aquesta trobar els mecanismes perquè les actuals autonomies puguin participar al màxim en les decisions espanyoles i europees.
És per tot això que quan sento debats sobre l’entrada de Vox al govern de Castella-Lleó o les relacions amb Marroc o Algèria o els preus de l’energia o com enfrontem la guerra o el debat català etc. com si fossin sols coses internes espanyoles (que també ho són) se’m revolten les tripes perquè som Europa, els debats han de fer-se tenint en compte la component europea. En aquests moments amb tot el que està passant el debat europeu ha d’estar més present que mai, o avancem en el sentit dels pares d’Europa cap una Europa més forta i integrada, democràtica i federal o tornarem enrere, dividits, camí de la irrellevància i segurament de les batalles identitàries que tan mal han fet. Les propostes de Le Pen a França en el sentit de donar per enterrada la cooperació militar (i potser més) amb Alemanya i acostar-se a Rússia amb un règim no democràtic i un autòcrata com Putin a qui Le Pen admira no fan més que reafirmar tot el que he exposat, com ho fa la negativa d’Orban a enviar armament a Ucraïna i condemnar sense reserves la guerra.
