Josep Rull ha tornat a la presó a fer-hi un programa d’entrevistes. L’han criticat. L’han acusat de banalizar la repressió, però jo crec que fa molt ben fet. La presó és la màxima glòria a què podia aspirar. Rull ha tingut la sort de ser un empresonat perquè tot ell l’agafis per on l’agafis no podia aspirar a res més. «La democràcia» –això ho escriu Valle Inclán– «no pot excloure les categories tècniques, ja vostè ho sap, senyora portera». Una vegada més, Espanya us estima i us rescata de la vulgaritat. Tres anys de presó donaran sentit a una vida que ni el tenia ni el tindrà. Rull és un llistó tan baix que costa distingir-lo del terra. Bona gent, no dic que no. Però molt justet. Molt. Si t’hi fixes bé veuràs que no hi ha cap convergent intel·ligent que hagi anat a la presó. Turull i Rull són el mateix perfil de bona gent i poca cosa. Pel que fa a Esquerra, la fatalitat és el seu destí. Ara sembla que n’estan aprenent, però hi ha un destí tràgic que sempre espera aquest partit i m’estranyaria molt que aquesta vegada fos l’excepció. Els hem de donar temps. De fet, amb les escoltes de Pegasus s’estan lligant la pedra al coll. Hem de veure com acaba.

Però el cas de Rull és el més extraordinari perquè encarna el tipus de persona i de vida que val tan poc en ella mateixa que només importa pel mal que li puguin fer. Aquests tres anys d’allotjament forçós són Rull i són la Catalunya que tenia i té més ganes de ser represaliada que d’aconseguir els seus objectius. Els caramellaires de Lledoners van fer tot el que van poder per anar a la presó. Van fer tots els errors polítics i van lliurar-se voluntàriament a la Justícia. Però ni ells ni per descomptat els que van quedar per fora van fer absolutament res per aconseguir la independència. Ells volien presó. Volien anar a la presó. Poder dir que Espanya els havia ficat a la presó. I quan es van cansar de fer comèdia van demanar-li per darrere a la mateixa Espanya que per favor els tragués de la presó, petició que Espanya va atendre amablement, i ells en van sortir per poder dir que tornarien a fer tot el possible per tornar a la presó, tot i que en aquest cas era mentida perquè ja tenien l’èpica feta i per l’àlbum de cromos ja no els en calia més.

Així van fer els indults, i així van fer aquella vaga de fam que va durar 15 dies, i que el mateix dia que van començar-la ja van dir que no pensaven morir-se. Quin altre sentit que l’amenaça real de la mort pot tenir una vaga de fam? La comèdia, l’amenaça real de la comèdia.

Ara Rull troba a faltar la presó i hi torna a veure els amics. No ho dic per fer-ne befa. El que cal entendre és que per fi a la presó, Josep Rull va poder ser algú especial. Fora de la presó no havia estat mai res, ni ningú. A Convergència era un tercera divisió, i amb fama de babau entre els dirigents. Dic «babau» perquè aquesta nit tinc un sopar i no vull que el director Callol em telefoni per demanar-me que canviï la paraula, però el terme amb què Mas, Prenafeta, the great late Macià Alavedra, o David Madí s’hi referien era el clínic. En canvi a la presó tingué la categoria de «pres polític» –sempre segons el lèxic voluntarista de la causa– i és per tant la primera vegada a la seva vida que tenia alguna categoria que no fos la del menyspreu. Rull no torna a la presó: torna al lloc on va ser important, i és normal que l’enyori. He vist la primera entrevista. S’entén tot. L’entrevistat és igual. Però les preguntes del pobre Rull, els gestos, la llefiscositat. Quan veus la irrellevància, les voltes de Déu sempre per l’altra banda –la que ell no hi era–. Quina trista demostració, quina tristesa caiguda a pes damunt la Terra.

Rull és a la presó el que Junts és a Laura Borràs, o el que Jaume Giró és a voler ser president de la Generalitat. És aquesta Catalunya desencaixada, de gent que no ha estat de sort, que ha errat el tret, que les coses no li van bé i ho facturen a la nació. No tenim una relació sana amb els coses. Tot supura. Tot és ferida. Sempre que fem referència a Catalunya és en termes de drama. Només el que és tràgic té prou pedigrí per als independentistes autèntics (perquè com en tota secta, també n’hi ha de falsos, sobretot de falsos). Hi ha una malaltia molt endins i la majoria ja no saben si surten de la presó o hi entren. El propòsit no existeix i l’odi a Espanya, irracional, premental, i molt de poble, tot ho torna un Rull col·lectiu i desorientat, que només se sent a gust en la nostàlgia del greuge, en el renec, en una suposada superioritat –política, moral, lingüística, cultural, econòmica o futbolística– tossudament desmentida per la realitat.

Hi ha una presó al fons del cor de cada independentista. Aquesta és la seva veritable Ítaca. Hi van i hi tornen sense voler-hi acabar d’arribar mai perquè el que importa és el viatge. Mira ara el Rull, com hi festeja. Sí però no. Només una miqueta. La independència? Això no ha existit mai en cap debat real. Primer perquè està en la direcció contrària. I després perquè entre els Rulls, Esquerra i la desfeta que sempre l’acompanya, els intel·lectuals de la cosa, que són la negació de qualsevol idea, i els espavilats dels convergents que només pensen en robar, i de fet ho fan a mans plenes, no ens queda temps ni força ni cervell per dir res que no sigui «puta Espanya».