El passat diumenge, un escrit del meu admirat Sr. Albert Soler entorn a Josep Pla, em va portar un munt de vivències. Per mi, el millor i més prestigiós de les lletres catalanes, era molt bon amic del corredor de comerç i periodista, Sr. Manel Bonmatí. Malgrat portar-se set anys de diferència, pertànyer a la Lliga del Sr. Cambó, sempre es tractaven de vostè. Recordo una xerrada, al Motel Empordà, «Sr. Manel –exclamava en Josep Pla–, les vàrem passar de tots colors només esclatar la guerra civil. Sort en vaig tenir d’un veí que em va avisar que el meu nom es trobava a la llista negra. Poc després, per via marítima, vaig arribar a França i poc després a la zona nacional, amb molts altres gironins. Un d’ells era el Sr. Bonmatí». Un company de seient al camp de Vista Alegre li va recomanar que marxés d’immediat, consell que va seguir al peu de la lletra. «L’endemà mateix, de bon matí, disfressat amb una granota blava com la que portaven els mecànics, i amb una canya de pescar, el taxi em va deixar en un camí forestal, a tocar la frontera. Un cop deixat sol espanyol, em presento a les autoritats locals, com alcalde accidental de Girona. I cap a la zona nacional».
A primers de febrer de 1939, torna a Girona, i és protagonista d’una anècdota realment curiosa: «Feia molt poc que havia tornat i l’autoritat em va obligar a muntar guàrdia, armat d’una escopeta, al Palau del carrer Ciutadans, lloc de la Falange. Al cap de mitja hora em vaig cansar, vaig deixar l’escopeta amagada darrera la portada i vaig anar a casa a sopar». Al portar tota la matèria econòmica i fiscal del Bisbat, sens dubte, el va salvar d’un càstig més que segur. En canvi, el sr. Josep Pla només arribar a Barcelona el van fer director de La Vanguardia, càrrec que mai l’hi han perdonat els independentistes catalans.
