Els megaparcs eòlics marins proposats a Cap de Creus i Golf de Roses, anomenats «Tramuntana» i «Gavina» (als quals s’hi suma un projecte pilot denominat «Medfloat»), tenen tots els ingredients per anar més enllà de l’impacte ambiental que molts científics hem alertat.
En primer lloc, perquè posen en evidència l’egoisme d’algunes persones i col·lectius que procuren pels seus interessos i beneficis individuals davant dels col·lectius. Pot ser comprensible, des del punt de vista empresarial, que els promotors dels parcs vulguin vendre els seus productes. Malgrat això, és imperatiu que tot el sector públic –incloent científics, administració pública, polítics i associacions mediambientals– treballi solament per l’interès comú de la societat, sobretot quan aquesta mena de parcs pretenen obtenir fons públics i s’ubiquen en un espai que és de tothom, com és la mar.
En segon lloc, perquè han vingut per engrandir la distància que separa la societat dels que prenen les decisions, amb un projecte en el qual uns pocs volen acabar decidint i imposar als de baix un concepte dissenyat des de dalt.
En tercer lloc, perquè dinamiten el debat científic que hauria d’existir en qualsevol país avançat al voltant d’un tema important i necessari com l’eòlica marina i la transició energètica. Les crítiques i menyspreu que rebem els científics per part de molts defensors dels parcs eòlics –de vegades, fins i tot emparats per alguns mitjans de comunicació– és alarmant. No pas perquè els defensors discrepin de les valoracions científiques, sinó perquè molts procuren generar un estat d’opinió entre la població que la ciència no és creïble si no aporta els resultats que a un li interessa. En aquest context, mentre alguns es tapen les orelles quan la ciència toca una música que no vol escoltar, les fake news de molts defensors, que presenten els parcs eòlics marins com la Disneylàndia de l’Empordà, s’escampen sense vergonya.
Finalment, perquè els projectes de parcs eòlics han fet aflorar una multitud de persones que ni coneixen ni estimen la mar. S’ha avançat molt en consciència marina des dels treballs d’en Cousteau, però el debat arran d’aquests projectes faraònics ha demostrat que molta gent encara no valora ni empatitza amb l’olor ni el color de la mar. Això fa que es relativitzi el valor de la biodiversitat marina i del paisatge costaner i que la destrucció d’aquest patrimoni natural es converteixi en un simple dany col·lateral.
És per tots aquests motius que els megaparcs eòlics no només afectaran una biodiversitat marina necessària per lluitar contra el canvi climàtic i preservar la nostra salut i benestar, sinó que els interessos sense escrúpols que els envolten fan trontollar encara més la feble democràcia del nostre país, que ja grinyola com els grans cables i àncores que volen subjectar els aerogeneradors flotants al fons del mar. No es tracta de sobirania energètica ni de lluita contra el canvi climàtic, sinó d’una nova manera de destruir la biodiversitat marina, d’industrialitzar la mar i la costa empordanesa i de lapidar conceptes bàsics del funcionament democràtic del nostre país. No hi ha dos grups (defensors versus detractors dels parcs eòlics marins), sinó dues maneres d’entendre com ha de funcionar la nostra societat: una en blanc i negre; i, l’altra, amb el blau de la mar.
Potser aquests parcs, posats a fer-los, que es casin, es facin més grans i passin a anomenar-se «Costa Brava», amb la instal·lació de no pas una cinquantena o centenar d’unitats, sinó d’un miler d’unitats de cop al davant de tota la costa gironina, i que s’estengui després a tota la costa catalana. Sí, senyors i senyores, així garantirem una mort ràpida i fulminant de la biodiversitat marina i que la conservació del medi marí a Catalunya deixi de ser un objectiu. Res no hi ha pitjor que una mort lenta.
Per tot això, aquests parcs eòlics són més que parcs: és el debat dels interessos particulars en detriment dels col·lectius tot escoltant les Valquíries de Wagner.
