De l’últim cop que vaig anar a Empuriabrava, recordava amb plaer els centenars de plàtans que ombrejaven els carrers. Quelcom inusual al nostre país. Quina sorpresa fa dos dies: aquella ombra havia desaparegut. Una poda brutal els ha convertit en monyons plens de brancall. Les seves potents arrels de més de 50 anys han perdut l’equilibri amb la capçada i han explotat, perdent el port natural de l’arbre que s’anirà debilitant.

Em pregunto per què aquesta mania cultural als arbres, especialment als plataners, que els nostres avantpassats ja plantaven al llarg de les carreteres per tenir ombra a les tartanes. La poda obsessiva dels ajuntaments es deguda a l’odi a les fulles. Allà on hi ha fulles hi ha vida. Aquests centenar de magnífics exemplars, sans i ben adaptats, si no haguessin patit aquestes podes malaltisses, les seves capçades ombrejarien, refrescarien els carrers, i protegirien als ciutadans del sol rabiós; i les seves fulles descontaminarien l’aire. Que bona falta ens fa.

Si voleu gaudir d’un poble magnífic i exemplar, que viu entre plàtans centenaris, aneu a Ceret.