Segurament, li passarà igual que jo, que en principi no sap què vol dir aquesta paraula. Per definir-ho ras i curt, el Metavers, s’ha de practicar a través d’unes ulleres immenses de forma rectangular. Si els dos personatges porten aquests aparells oculars, e1s poden veure i comunicar-se cara a cara d’una manera virtual. Vull dir, que encara que una de les dues persones estigui a Austràlia, la sensació és que la tens el teu costat. Fins aquí, res a dir. Però clar, em pregunto si val la pena aquest invent quan lo millor de la vida és viure la vida d’una manera real. Veure la persona que estimes, a prop teu però que en realitat està lluny, diria que és enganyar els teus sentiments. Sembla que estem entrant en una fase vital a on els sentiments no hi tenen cabuda. Quin error! De què em serveix tenir a prop a una persona estimada quan en realitat està a molts quilòmetres de tu? Ho sento com una presa de pèl!. No renuncio al progrés però no oblido les meves arrels de la vida. Fer volar coloms, diria que no ajuda gens ni mica a viure la realitat. Sempre penso que en el moment just de morir-te deus pensar: quina sort haver viscut el que he viscut. Un instant que no té res a veure en el món virtual que ens volen fer creure. Val la pena tenir-ho en compte! En realitat, vivim una vegada.
