Tothom hi està d’acord. El Sr. Quim Nadal, com alcalde de Girona, va capgirar per bé la ciutat dels setges i riuades. Girona li deu molt a Quim Nadal. Durant el seu llarg comandament, no sols va reforçar la institució municipal, va convertir la seva aïmada Girona en una petita, però pròspera, Florència. Encara recordo aquella entrevista del prestigiós periodista Jaume Pol Girbau al Correo Catalán –del que un servidor va ser primer corresponsal– on no dubtava de qualificar-lo com el Napoleó Bonaparte de Girona, és a dir, un senyor de la ciutat i a la vegada un gran alcalde.
Es deia, i amb raó, que a Girona no es movia una fulla d’arbre sense el vist i plau del Sr. Nadal. Coneixia el batec ciutadà com nosaltres «la palma de la mano». Eren proverbials les seves visites als treballadors del consistori, a tret d’alba. Sempre em sorprenia quan la gent l’aturava en ple carrer per explicar-li els seus problemes… No voldria exagerar, però estic segur que fins i tot els peixos de l’Onyar l’estimaven i saludaven. També cal reconèixer que triava bons col·laboradors per fer front a la sempre difícil tasca municipal.
Arribats a aquest punt, voldria dir que potser els gironins estem en deute amb ell perquè ha deixat un ampli llegat, amb un segell molt personal. I qui signa aquesta carta no va sortir gens ben parat, quan al davant del meu comerç del carrer del Carme, al llarg dels sis metres de vorera em va plantificar dos arbres, una farola, tres pilones i un banc de fusta, que després va retirar, la qual cosa va fer que mai més paressin els vehicles motoritzats amb les conseqüències negatives a l’hora de fer caixa. Miri, estimat lector, l’exposició d’aquest supermobiliari municipal va comportar baixar per in secula seculorum la meva persiana comercial. És cert que quan es tanca una porta se n’obre una altra. Però, això ja són figues d’un altre paner.
