La base de l’Imperi incaic va ser l’agricultura. L’estructura de la societat estava arrelada a un misticisme natural. No es concebia l’existència de terra inculta; tota la Natura havia de sobreeixir de vida.

Desperten sorpresa les meravelloses terrasses, el aqüeductes de pedra i les basses rocoses que, existeixen encara avui des dels temps anteriors a la conquesta, i que són un tribut, no només a la tecnologia i al sistema social creat per ells, sinó també al zel religiós que els feia santificar el sòl com a donador de tota vida.

A l’agost, que és l’estació del cultiu i la sembra al Perú, l’inca i la seva sagrada noblesa tornaven a la terra. Es celebrava un festival, on l’inca llaurava la terra amb una aixada de punta d’or.

Així, el sistema incaic depenia del «Ayllu» (forma de comunitat col·lectiva), el poble, el qual dominava les terres comunals. Les terres es dividien segons el prescrit per l’inca, i així n’hi havia que pertanyien a l’Estat, i terres que subministraven l’aliment per al poble. Ni un sol membre passava gana, tret que tot el grup estigués afamat degut a una mala collita.

Tenien un magnífic servei de chasquis (missatgers), que anaven de Quito a Cuzco, rellevant-se i recorrent, en cinc dies, una distància de dos mil quilòmetres. I disposaven de rutes principals amb una extensió de més de 16.090 km. (Ritchie Calder).