Tretze anys enrere, un vint-i-nou d’agost com el de dilluns passat, un inexpert Joan Vila començava la seva incursió al crim endinsant-se a l’habitació 310 del geriàtric de la Caritat d’Olot. Allà dormia Rosa Babures, de 87 anys, la primera víctima del recompte oficial d’onze ancians assassinats. Catorze mesos més tard saltaria als diaris nacionals com el cas del Celador d’Olot.

Qualsevol diria que la història està oblidada. Fins i tot és de primera mà que l’assassí, tancat avui a la presó de Figueres, només vol oblidar. Però resulta que encara el cas és molt viu. N’és una prova que, després de la publicació recent d’un llibre on detallo els assassinats de Vila, cada dia m’arriben nous testimonis i comentaris.

Hi va haver qui va conèixer Vila quan va anar a demanar feina al seu negoci a Roses i es va presentar dient: «no sé fer res». Un altre el va conèixer a la presó, després de les primeres pallisses. Hi havia aquell que el coneixia de les festes del poble, a Castelfollit de la Roca, o aquell amant empordanès la història del qual no va quallar. Tots me’n parlen i, per més que sigui un guió ínfim en la història de l’assassí en sèrie més prolífer del segle, el recordaran de per vida.

Entre les últimes persones properes a Vila que es posen en contacte amb mi algú em diu que allà, atesa la seva condició d’homosexual, Vila rep tota mena de proposicions. Però ell vol una relació de debò, un veritable amor. És la segona dada cridanera. Primer que la gent no oblida. Segon que un assassí d’onze persones cerqui l’amor romàntic.

A causa del coneixement detallat que tinc de Joan Vila, sé que a la presó on està tancat sol llegir els diaris a l’hemeroteca que funciona com a apèndix de la biblioteca. Potser ara mateix m’estigui llegint i se n’assabenti a través d’aquest article que no existeix l’oblit per a ell. La gent no ho oblidarà el que va fer. Els seus crims van canviar la Garrotxa per sempre.

Per a qui no recordi els assassinats, les tres últimes víctimes les va matar en només una setmana amb lleixiu. Havia estat provant tot tipus de mètodes fins acabar per triar aquest darrer. Jo, que vaig veure les fotos de les exhumacions dels cadàvers, sé fins a quin punt van patir els ancians.

Cada 29 d’agost, com el de dilluns passat, recordo Joan Vila i imagino l’inici de la història una altra vegada, i em pregunto si les històries com aquesta es repeteixen, si és cert que el temps és cíclic. Creuo els dits perquè no.