Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Josep Callol

Les guerres d'Aragonès

El dia que Pere Aragonès va donar el cop de porta a l'ANC anunciant que no assistiria a la manifestació de l'11 de setembre, Oriol Junqueras participava en un acte públic. Era el matí del 2 de setembre passat i Jordi Basté, que sabia on era el president d'Esquerra, va intentar que reaccionés a la decisió del president del govern. Malgrat ser en Basté i la predisposició que sol tenir Junqueras a participar a «El Món a RAC1», aquest no va obrir la boca sobre el tema en qüestió. De fet, va esperar quatre dies a parlar i el 6 de setembre va lamentar que l'entitat independentista estigués essent «excloent» amb ERC i va defensar la decisió d'Aragonès de no anar a l'acte.

Em va sobtar que davant d'una decisió estratègica com aquella, els dos líders republicans no estiguessin coordinats per reaccionar, sinó alhora, amb pocs minuts de diferència. Em vaig preguntar si era possible que Junqueras desconegués que Aragonès ja havia fet l'anunci. O si, fins i tot, ni sabia que havia decidit no assistir a la manifestació de l'11 de setembre. Amb exactitud només ho poden explicar ells dos i, per tant, ens hem de quedar amb les sensacions d'aquell dia. La meva és que aquell fet va posar al descobert la manca de comunicació entre els dos polítics. Se sabia des de feia temps que la relació bicèfala no està resolta i que hi ha opinions divergents entre els equips dels dos líders, però no fins al punt d'arribar a una situació com la d'aquell 2 de setembre.

De les guerres que té obertes Aragonès, aquesta és probablement la més sorprenent. Junqueras havia estat l'únic i indiscutible número u al partit i a l'executiu, i la sentència del procés li va estroncar la segona de les vies. El fet de tornar a la vida política, després de la presó, i veure que algú altre d'Esquerra havia accedit a la presidència de la Generalitat, no havia de ser gens fàcil. A més, no sembla que Aragonès estigui disposat a fer de Quim Torra, o sigui, de guardià de la cadira de qui es pensa que és el seu legítim propietari. Les darreres hores, Junqueras i Aragonès han tornat a xocar amb la idea de si s'ha d'obrir la porta al PSC a negociar el suport als pressupostos. La radical reacció de Junqueras i el seu «no» abrandat, contrasta amb la moderació i el «ja veurem» d'Aragonès.

La guerra potser més evident és la que manté amb Junts per Catalunya, tot i que aquesta diria que és la que està més a punt de la liquidació. S'haurà de veure què passa en les pròximes eleccions autonòmiques, però és evident que, tot i la divisió interna entre la gent de Laura Borràs i la de Jordi Turull i el que ha passat les últimes setmanes, el partit liderat en el seu moment per Carles Puigdemont se l'ha donat per mort en diverses ocasions i mai ha acabat de caure. Aragonès, doncs, no deixarà de mirar de reüll els antics socis, perquè sap que són especialistes a aixecar-se de les cendres.

I encara que no ho pugui semblar, la tercera i més delicada guerra és la que manté amb el PSC i Salvador Illa. No se sap si Catalunya votarà sota la polarització independència sí o no, ho tornarà a la clàssica dreta/esquerra. Independentment de la resolució de l'equació, sabem que ERC ja no és aquell partit de frontissa que servia perquè uns o altres poguessin governar i es pot convertir en el que en el seu moment havia estat CiU. En aquesta tessitura, el gran enemic a batre dels republicans són els socialistes i el fet de passar-los al davant els seria crucial per optar a mantenir la presidència de la Generalitat. Per tant, donar joc ara a Illa no és fàcil per Aragonès: si el converteix en la solució a la governabilitat, el deixarà créixer i si la tanca la porta, pot tenir serioses dificultats de cara al dia a dia i haurà de donar moltes explicacions sobre per què no s'han aprovat uns pressupostos que poden representar un grapat de diners per als ciutadans.

Les guerres d'Aragonès no són un joc de balances, com pot semblar, sinó un conjunt de vasos comunicants. De la seva habilitat en mantenir-ne uns més plens i altres més buits, en dependrà que la presidència del govern no hagi estat un pas efímer per a Esquerra.

Compartir l'article

stats