Dijous passat es va acabar d’emetre «She-Hulk», sèrie de Marvel que s’havia convertit, al llarg dels seus nou episodis, en objecte constant de crítiques. Comencem per les més delirants. Quan es va iniciar la campanya promocional de la sèrie, que en Marvel sempre és progressiva i especialment visible els dies previs a l’estrena, Twitter es va omplir de ments pensants qüestionant la mania de fer versions femenines dels superherois clàssics. Espaviladíssims, ells: a banda que algunes d’aquestes superheroïnes van néixer al mateix temps que els seus equivalents masculins, s’ha de dir que en molts casos, també en el de She-Hulk, es basen en còmics, alguns dels quals es remunten a unes quantes dècades enrere. Quan finalment es va estrenar, el centre de les ires va ser el seu to, clarament més còmic i lleuger que el d’altres sèries de Marvel, i el fet que la sèrie fes molt evident el seu feminisme, especialment dirigit a aquells que de bones a primeres van disparar contra el producte. Durant l’emissió, s’han produït declaracions molt vehements contra ella pels seus presumptes defectes de guió (resulta que tothom és fan de Bergman, arribats a un punt), perquè no acabava de ser fidel a l’Univers Cinematogràfic de Marvel (fals, per cert, però qui vol la veritat podent queixar-se gratis) i per la seva persistent interpel·lació a l’espectador, i més concretament als fans poc permissius i les seves fòbies. Aturem-nos aquí, perquè és exactament on resideix la grandesa d’aquesta sèrie. Que el metratge d’aquests nou episodis s’omplís de referències a les crítiques que ha acabat rebent vol dir que els seus responsables sabien molt bé quin tipus de personatge se serveix d’aquestes ficcions per exercir una superioritat intel·lectual que, en moltes ocasions, depèn més del «like» que no de la voluntat realment analítica. Els gags, insisteixo, eren previs, prefigurats, visionaris, i això és perquè ja fa temps que a alguns crítics virtuals se’ls veu el llautó i insisteixen a convertir qualsevol fenomen de la cultura popular en l’ase dels cops. Per tot plegat «She-Hulk» i la seva irreverència, el seu feminisme militant i les seves impagables ocurrències els han incomodat tant. L’últim episodi, per cert, apuja l’aposta i es converteix en un arriscadíssim exercici de metallenguatge que porta la sèrie, literalment, a sortir d’ella mateixa per dirigir-se frontalment als prejudicis, la rigidesa i les amargures. Si alguna cosa ha explicat «She-Hulk» és que ens ho hem de prendre tot, i la ficció en particular, amb una mica més d’humor. Que la cosa ja està prou fotuda com per anar dinamitant els nostres refugis.
