He anat al cementiri de Blanes. Com tants altres blanencs m’hi he acostat per passar uns minuts a prop del lloc on reposen les restes de la meva família (avis, pares, sogres...). Aquests dies, nínxols i tombes llueixen més polits que mai i curulls de rams de flors de tota mida i color. Pels petits senders i avingudes que el travessen, a diferència de la resta de l’any, pots trobar una gran quantitat de veïns i coneguts. Curtes i amables converses sorgeixen espontàniament: «què, a veure el pares o els avis?» «sí». Aquesta és la conversa més freqüent i assumible. Aquells que hi van a veure un fill, una parella que ha mort relativament jove o algun mort d’aquells que «no tocava», trasbalsats per un dolor potser llunyà però sovint encara profund, acostumen a tenir menys ganes de parlar.
Amb els que sí he conversat m’han transmès, gairebé sense excepció, la mateixa percepció que m’ha envaït després la petita passejada pel cementiri blanenc. Descura i degradació es fan paleses en molts racons del recinte. Els blocs 3 i 4 a dreta i esquerra de l’antiga entrada en són l’exemple més visible. Allà, una dotzena de nínxols ben cuidats pels familiars dels qui hi reposen comparteixen espai amb nombrosíssims nínxols buits (?), oberts, ruïnosos, anònims, bruts... Les parets dels esmentats blocs, degradades pel temps i la humitat, fa anys que reclamen un manteniment. Un antic treballador de l’empresa que té la concessió municipal del funcionament del recinte m’explica que «allò no es toca perquè ha d’anar a terra». No sé quants anys fa que ha d’anar a terra, però estic convençut que en fa molts. I al pas que van les coses potser en passaran encara uns quants més fins que s’enderroquin. Una emblanquinada no li faria cap mal. M’explica també (el funerari jubilat) els migrats recursos de personal que destina l’empresa concessionària al cementiri blanenc. En tot cas, em diu, uns recursos proporcionals a la dotació econòmica que rep de l’ajuntament. Surto del recinte i, advertit per un altre dels veïns que m’he trobat, dono una ullada a les parets exteriors del cementiri: un atzucac de tanques de diversa mida, alçada i color, embrutades gairebé completament per antics, antiestètics i irrespectuosos «grafitis». Per no respectar no han respectat ni alguna de les portes metàl·liques del recinte. Aquest mateix veí m’ha parlat del Cementiri Modernista de Lloret de Mar, el Cementiri d’Indians. Hi anirà demà a portar flors a uns familiars que hi té enterrats. «Allò és com un magnífic museu a l’aire lliure, passejar-hi suposa amarar-se d’història de la vila, d’art i d’arquitectura modernista». Puig i Cadafalch, Gallissà, Conill o Artigas i Albertí són només alguns dels reconeguts artistes que hi tenen alguna obra. No és doncs estrany que el recinte lloretenc sigui un dels deu llocs que les guies turístiques recomanen visitar. Procuraré fer-ho. Per respecte als qui hi reposen i també als que els visiten, els cementiris haurien d’estar ben cuidats. No només les tombes, de les que majoritàriament s’ocupen els familiars sinó també els espais comuns. Un lloc on el visitant pogués passejar, abstreure’s i qui sap si aprofundir en reflexions com la que algú de qui no recordo el nom va fer sobre la mort i que reprodueixo per vostès: «pensar en la nostra mort és com tractar de mirar al sol, només es pot suportar una estona, per això solem projectar-nos al futur».
