Nascuts per portar l’infern

Un individu truca a la porta de la casa on viuen nou infermeres en pràctiques (Chicago, 13 de juliol de 1966), l’obre Corazón Amurao, no han de témer res, només vol diners per anar a Nova Orleans. L’endemà al matí la televisió mostra com vuit cadàvers embolicats amb lona són introduïts en un furgó. Amurao, que ha aconseguit amagar-se sota el llit, ha vist sense mirar i escoltar el que mai podrà oblidar. Dos dies més tard la policia deté Richard Speck, en un dels seus braços es pot llegir: born to raise the hell, nascut per portar l’infern.

Algú li va sentir dir en un bar davant el televisor que informava dels vuit assassinats, «espero que agafin aquest fill de puta, sigui qui sigui que ho hagi fet és un maníac sexual.» Arriba a Chicago divorciat i la feina de mariner que li havien promès s’evapora. S’emborratxa i es pren set Redbirds (barbitúrics). Coneix uns mariners que el porten en un bar on s’injecten un líquid blau. Speck és el setè de vuit germans, el seu pare mor quan ell té tres anys, la mare refà la vida amb un bevedor, maltractador i amb antecedents criminals. A l’edat de tres anys pateix una pneumònia que li provoca una hipòxia cerebral, dos anys més tard es colpeja el cap amb un martell mentre juga i està noranta minuts inconscient. No ha transcorregut un any quan el seu cap es colpeja contra la barra de ferro que sosté un tendal, als catorze anys pateix dos sotracs que el deixen inconscient, per la caiguda des d’un arbre i quan va en bicicleta. Mentre el seu full escolar fa pena, la seva fitxa policial fa goig. Una migranya persistent s’apodera d’ell després que la porra d’un policia li colpegi el cap. Poc després una barra de ferro repica diverses vegades en el seu crani en un robatori frustrat.

Un oblidat Speck mort d’un atac cardíac. Set anys després una cinta de vídeo feta a la presó el mostra efeminat amb calces de seda blaves mentre practica sexe oral amb un reclús negre i esnifa cocaïna. «Si sabessin com m’ho passo em deixarien anar. Què penso de les infermeres? Que no era la seva nit. Com em sentia l’endemà? Com sempre, no tenia sentiments.»

A casa nostra ràdios i televisions mullen pa en l’agressió sexual d’uns menors a una menor als lavabos d’un centre comercial de Badalona i, per descomptat, conviden a gent experta perquè il·lustrin l’audiència. La majoria –funcionaris responsables d’algun departament de la Generalitat que vetlla perquè els joves que han perdut el rumb recuperin el nord– tenen com a lema: els agressors són tan víctimes com les víctimes. Si la frase grinyola és perquè a la realitat és voler mossegar un roc. Però tenen un pla: una vianda d’educació i una infusió de valors. Podia l’educació haver encarrilat un Speck adolescent? No ho crec. No hi ha res que irriti més a un sector de la pedagogia i de la psicologia que escoltar paraules com biologia o naturalesa humana. No volen sentir a parlar que el nostre comportament és la mimesi de la bioquímica del cervell. Un menor que agredeix sexualment a una noia posant-li un ganivet al coll, mala peça al teler. Criatures que no han sigut estimades, que han estat colpejades o sacsejades, que han patit abusos, que mentre es formaven a l’interior de la matriu consumiren les drogues que consumia la seva mare, o que pateixen algun trastorn neurològic que els va propensos a la violència, difícilment l’educació en valors que es diu podrà fer alguna cosa. S’ha de considerar que l’educació, o el que respira el nano a l’escola, a casa, només passa en net l’esborrany que porta de naixement. Si l’esborrany és il·legible o la tinta s’escorre ben aviat, passar-ho en net serà complicat.

Subscriu-te per seguir llegint