Agressivitat, el pa de cada dia

Extingit el moviment hippie, els happy flowers miren amb nostàlgia la vida paradisíaca d’uns avantpassats que en l’arbre genealògic de l’evolució triaren la branca dels simis i no la branca d’on apareixeria la brosta de l’espècie dues vegades sàvia, i ara confien que una vegada exterminada la nissaga humana per una hecatombe nuclear, l’espècie dels bonobos agafi el relleu i se li pugui posar l’epítet d’escollida i deixar enrere l’etapa dels experiments amb gasosa, una espècie que com els hippies deleixen per fer l’amor com odien fer la guerra. Llàstima que l’observació rigorosa del dia a dia dels bonobos ha aixafat la guitarra als qui tenen pensat que un altre món és possible, els bons jans no són tan bons jans com sembla, els mascles s’esbatussen entre ells amb més freqüència que els mascles de les comunitats de ximpanzés, la diferència és que no són letals com sí ho són els ximpanzés en les seves batalles campals, tampoc agredeixen les femelles per poder aparellar-s’hi, les femelles de bonobos no són submises com les seves parentes, poden agredir si és necessari els mascles i tenen per costum escollir qui serà el pare dels seus petits bonobos, que sol ser el mascle que per la seva corpulència espanta els rivals de festeig.

En el llibre Female Aggression, les seves autores Helen Gavin i Theresa Porter comenten dos estudis sobre agressions en l’àmbit de la llar, en un d’ells s’analitzen 6.200 agressions en les ciutats de Detroit i Michigan, i en un segon s’analitzen agressions en diverses ciutats europees, estudis que ens diuen que homes i dones mostren els mateixos nivells de violència física amb les seves parelles o exparelles, uns resultats que poden sorprendre després de les notícies que rebem gairebé cada dia sobre violència masclista, com es coneix, però si es llegeix la lletra petita es veu que no hi ha motiu per alarmar-se, les agressions físiques de les dones a les seves parelles heteros no solen ser letals, són llançaments d’objectes, empentes, bufetades... altra cosa són les agressions dels homes que per la seva força física i per la poca empatia poden provocar greus lesions o la mort de la dona, per no parlar de la violència vicària, penseu que la dona té sis vegades més possibilitats de morir en mans de la seva parella hetero que l’home en mans de la parella hetero, sense oblidar que part de l’agressivitat femenina és defensiva quan veu que la seva integritat física o la dels seus fills està en risc, la naturalesa no podia deixar les femelles de la major part de les espècies i les seves cries desprotegides davant els embats forassenyats dels mascles, per aquesta raó ha disposat que les hormones de l’embaràs i de la lactància que amoroseixen el vincle amb les cries puguin preparar la dona per lluitar contra els depredadors, en canvi, en l’agressivitat masculina, la més impulsiva i cruel, podria tenir el seu paper la testosterona, encara que no d’una manera primordial com se sol creure. Les coses canvien quan s’analitzen tota mena de delictes greus dins i fora de la llar segons les xifres de detencions, aquí sí que es trenca aquella igualtat que s’agafava amb pinces, els homes trenquen la banca en delictes com violacions, assassinats, robatoris, fraus, la qual cosa no vol dir que les dones no en puguin ser protagonistes sobretot quan no es demana força física, elles solen practicar una violència més sibil·lina, més de gota malaia, una violència des de darrera les bambolines com ara convèncer a un formós galant que es taqui les mans de sang per elles. A vegades em pregunto si seria possible un món sense violència i sempre em responc que no.

Subscriu-te per seguir llegint