Manual del bon lladre de bicicletes

Els lladres no es preparen com abans, la desídia a l’hora d’exercir qualsevol professió arriba ja a la delinqüència, ningú es recorda de Jordi Pujol i el seu «La feina ben feta no té fronteres», si bé ell es referia a la frontera andorrana. Fa pocs dies, a Girona, un lladre de bicicletes va ser enxampat amb les mans a la massa, és a dir en el manillar, per la policia. El pispa fugia en la bici que acabava de robar, però -segons es va publicar en la premsa- els agents van sospitar d’ell perquè anava vestit amb roba de carrer.

A qui se li acut. Qualsevol manual de saltejadors ensenya que per a robar bicicletes i no despertar sospites avui dia, un ha de vestir culote, mallot i sabatilles professionals, com més cars millor, i portar bidons amb beguda isotònica, casc i un rellotge que indiqui les pulsacions i la distància recorreguda. Un ha de disfressar-se de ciclista professional, com fa tothom l’endemà de comprar-se la bici que ronda els 2.000 euros. Anar amb bicicleta vestit de carrer és com traginar un pernil ibèric vestit amb gel·laba, un està proclamant a crits la seva condició de lladre.

Oblidin el lladre de bicicletes de Vittorio de Sica, aquell era un pelacanyes i aquells eren altres temps. Avui, a més de vestir de coloraines com els ciclistes urbans, el bon lladre ha de procurar no aturar-se a cap semàfor en vermell ni senyal de Stop, pedalejar a tot drap per les zones de vianants i, en les escasses ocasions en què circuli per la calçada, fer-ho sempre en direcció prohibida. Per descomptat, no usar mai cap carril bici dels que tants diners i embussos ens costen. Només així podrà burlar els agents de l’ordre, que el prendran per un autèntic ciclista. Un ciclista seguint una sola norma de circulació és un element sospitós al qual cal identificar, ho ensenyen a primer curs de l’escola de policia.

- Charlie Bravo, detecto un ciclista cedint el pas als vianants.

- Que no s’escapi aquest xoriço!

El lladre de bicicletes és el depredador natural del turista amb bicicleta, espècie invasora que s’ha convertit en plaga. No només cal protegir-lo sinó que cal ensinistrar-lo perquè compleixi la seva funció predadora en el cicle natural.

Una altra cosa és l’objecte del robatori, aquí hem de ser comprensius. Què pot robar ningú a Girona, sinó una bicicleta? En els bons temps, un podia robar, joieries, bancs, carteres o el moneder a una iaia. Si avui es roben bicicletes és perquè no hi ha altra opció, és l’única cosa que hi ha als carrers, ja els agradaria als lladregots diversificar una mica. En el centre de Girona un només veu ciclistes, botigues per a ciclistes i bars per a ciclistes, aquests últims es distingeixen dels altres pels preus. On abans hi havia una taverna de barri, avui apareix un bar per a ciclistes, amb les seves potingues, les seves infusions, les seves proteïnes i la seva llet sense lactosa. Temo anar qualsevol dia al bar Cuéllar i trobar-lo convertit en un ciclobar -o com es diguin-, amb els parroquians prenent poliol de gingebre en lloc de quintos. Ja una vegada van intentar comprar-lo uns xinesos, però van tenir la mala sort de fer-li l’oferta a l’amo, Antonio Cuéllar, la resposta del qual els va convèncer d’arrencar a córrer i no aturar-se fins a la Gran Muralla. Espero la mateixa fermesa quan es produeixi una OPA ciclista.