Salvem la Devesa

Aquest era el lema de la campanya ciutadana que l’any 1976 va endegar l’Assemblea Democràtica d’Artistes com una resposta a la comissió oficial creada per l’alcalde de Girona Ignasi de Ribot en un intent d’oficialitzar l’informe sobre la Devesa que una representació dels Col·legis Professionals havien lliurat a l’Ajuntament. La campanya pretenia alertar sobre l’estat d’abandonament del parc i, al mateix temps, pressionar perquè els edils de la darrera etapa del franquisme adoptessin mesures urgents per salvar el pulmó verd abans no fos massa tard. Quatre anys després apareixia, gràcies al patrocini del Col·legis d’Aparelladors i la Delegació gironina del Col·legi d’Arquitectes, el llibre La Devesa, paradís perdut, de Narcís-Jordi Aragó, una obra cabdal per entendre la història, les servituds i les esperances de futur d’una Devesa que, segons el mateix autor «disposa dels elements necessaris per convertir-se en el paradigma del parc urbà modern, lliure i obert a l’infinit, múltiple i divers, propici a l’aventura i fàcil per a la convivència».

Però una cosa són els desitjos i les bones intencions i l’altra la realitat quotidiana, els mals usos que se n’ha fet històricament, i l’abandonament sistemàtic d’allò que Josep Pla va anomenar «una meravella arbòria tan distingida i dilatada». En realitat, al llibre posterior, Girona, ara i sempre, Narcís-Jordi Aragó ja denunciava que l’abandó general i progressiu afectava directament als arbres com a «víctimes constants d’atacs directes i d’un vandalisme continuat» i augurava l’arribada de malalties en forma de fongs diversos que atacarien la fusta o les fulles, «talment com l’arteriosclerosi en els ésser humans». Posteriorment, l’enginyer forestal Narcís Motjè, durant anys director del parc per encàrrec de l’Ajuntament, posava noms i cognoms a aquestes malalties que l’Aragó havia intuït i apuntava solucions concretes per evitar-ne la propagació a banda de mesures a curt i a llarg termini encaminades a recobrar la plenitud del parc tot i que, malauradament, no varen trobar el necessari ressò en els comandaments de la política municipal. Són moltes les casuístiques que conflueixen en el deteriorament del parc però n’hi ha una que prima per damunt de tot, podes incloses: l’aigua. Efectivament, en ser arbres de ribera, els plàtans necessiten aigua i els de la Devesa no en tenen o en tenen molt poca tot i l’existència d’un Ter proper de cabal generós i l’existència de pous d’aigua que facilitarien el reg.

Què li està passant avui a la Devesa que des de fa uns dies ha aparegut amb les soques dels arbres pelades i d’un color blanquinós? Els jardiners han volgut treure-li importància afirmant que amb la calor s’inflen les soques, cau l’escorça i també cauen més fulles del compte. Deu ser veritat, com també ho deu ser que si l’arbreda rebés l’aigua que necessita probablement els plàtans no tindrien ara aquest aspecte «tísic». Però perquè els arbres rebin aigua caldria que l’Ajuntament s’ho agafés seriosament i fes les inversions que permetin posar en funcionament els pous que avui estan tancats i sense ús. Actualment, l’Ajuntament té encomanada la gestió i manteniment del parc a l’empresa de Sant Cugat del Vallès Doctor Arbol, que presenta informes mensuals sobre l’estat de la Devesa i el seu arbrat, reiterant que ara com ara el risc de caigudes de branques i arbres és baix, però defensen que cal combatre el fong Corythucha ciliata i mitigar l’estrès hídric sense més concrecions. Segons informacions recents, els plàtans potser no tindran aigua però tindran llum gràcies al projecte de renovació integral de les instal·lacions d’enllumenat públic que almenys contribuirà a la millora visual i a la seguretat que bona falta feia. Les Fires, però, ens retornaran a la realitat d’unes afectacions a l’arbreda tot esperant el definitiu pla director i els pressupostos necessaris que evitin haver de cantar un rèquiem per aquesta Devesa moribunda. «Salvem la Devesa!» era el crit d’abans però segueix ben vigent avui.

Subscriu-te per seguir llegint