Qualitat universitària i inserció laboral. Una reflexió necessària des de la UdG

El diumenge 10 de desembre el Diari de Girona va publicar una notícia en un espai destacat on es comentaven unes dades de l’estudi del Ministerio de Universidades sobre la inserció laboral dels universitaris. El titular no podia ser més desafortunat, ja que era: «Els titulats a la UdG tenen els salaris més baixos del sistema universitari català». 

Aquesta frase, que era a la capçalera del diari, segur que es va mal interpretar per una bona part de les persones que el van llegir sense aprofundir la notícia. Dic mal interpretar perquè del titular es desprèn que els titulats de la UdG estan penalitzats en el mercat pel fet d’haver-hi estudiat, i no és així. Res més lluny de la realitat.

En cap cas de l’informe del Ministerio es pot despendre que els titulars a la UdG hagin fet una mala tria d’universitat, sinó que el titular de la notícia no respon ni a l’abast del contingut de l’informe en qüestió, ni la natura de la UdG.  

Tal com indiquen des de fa molt temps els estudis sociològics, la inserció i l’èxit laboral dels estudiants (a aquí, als Estats Units i arreu del món) depèn sobretot de l’origen econòmic i social del que es parteix, és a dir, dels diners, contactes i recursos que té la seva família. Sento dir-ho, però això és molts més important que no pas la qualitat de la universitat, la intel·ligència o l’esforç de l’estudiantat. Aquesta dada queda palesa en la taula de l’estudi del Ministerio amb el títol «Base mitjana de cotització anual dels afiliats a la seguretat social per universitat de procedència 4 anys després d’obtenir el títol». 

Si es mira amb atenció la taula de l’estudi on es comparen 77 universitats de l’estat, s’observa que entre les 25 de dalt només n’hi ha quatre de públiques: la Carlos III de Madrid (9ª posició), la Universitat Politècnica de Madrid (10ª posició), la Universitat Politècnica Catalunya (13ª posició), i la Universitat del País Basc (21ª posició). Les 21 restants són privades de desigual qualitat, però totes elles amb preus matrícula molt elevats. Estem parlant, per exemple, de la Universitat Pontifícia de Comillas, la Catòlica Santa Teresa de Jesús, l’Europea de Madrid, la Internacional de Catalunya o la de Navarra. Tot plegat, res a veure amb les rànquings internacionals i estatals que mesuren la qualitat universitària pel que fa a la seva recerca, docència, transferència o internacionalització, on sempre queden a dalt els centres públics. I en aquestes mètriques s’ha de dir que la UdG està en la posició 19/80 en el rànquing CYD i 10/71 en el rànquing U-R, que són els dos més respectats a nivell estatal. 

Tampoc l’article esmenta una altra qüestió, que és que entre els centres que apareixen més a munt de la taula (en les posicions 3ª, 5ª i 6ª) hi ha universitats que ofereixen estudis online. En aquest sentit queda clar que a l’hora de valorar els ingressos dels titulats quatre anys després de graduar-se, una avantatge és que els estudiants en qüestió ja treballin. En un país com el nostre, on és tan difícil la inserció laboral, l’estudiantat de les universitats virtuals ja sol treballar i, per tant, està en avantatge respecte de la resta d’universitats.

És a partir d’aquí que hem de mirar on queda la UdG i, sobretot, què suposa la presència de la Universitat a la demarcació i quin valor afegeix al teixit social i econòmic de les persones que hi viuen. La UdG , segons la taula que s’aporta a l´informe del Ministerio, queda a la posició 53ª (amb la dada de 28.300 euros anuals de mitjana) per sota de les universitats de Lleida, Autònoma de Barcelona o Barcelona, que estan a les posicions 31, 32 i 33ª i a poc més de 300 euros anuals. Si es mira on està del rànquing, no queda massa lluny d’elles, ja que al mig de la taula (entre la posició 25ª i 55ª) s’hi apilonen la majoria de universitats públiques. Així les coses, queda clar que en el cas dels centres públics el més importants per la inserció laboral és el tipus de titulació, on les enginyeries i els estudis sanitaris són els més demandats en el mercat.

Però més enllà de taules i rànquings... ¿A algú se li ha ocorregut què passaria a la demarcació sense la Universitat de Girona? En els estudis d’avaluació de polítiques públiques, quan es vol esbrinar quin és l’impacte d’una política, es comença fent-se la pregunta de «Què hauria passat si la política o l’acció no s’hagués fet?». Al respondre aquesta pregunta -en el nostre cas- queda clar que sense la UdG la demarcació de Girona avui seria molt diferent, en primer lloc perquè avui és una institució que té 117.783.890€ de pressupost, que ofereix 46 titulacions, 25 màsters i que té una comunitat universitària d’uns 15.000 estudiants i 358 projectes de recerca actius. Avui molts dels estudiants que cursen un grau o un postgrau a la UdG no podrien fer-ho si haguessin d’anar Barcelona o a una altra ciutat; tampoc més d’un miler de professionals qualificats que ara són professors o personal de gestió i administració podrien exercir la seva feina i, a la vegada, moltes de les petites i mitjanes indústries (metal·lúrgiques, químiques, alimentàries, informàtiques, etc) que aporten un gran valor afegit en el territori tindrien moltes dificultat d’innovar i trobar professionals qualificats. Però no només això. També s’ha de posar en valor que la UdG és -molt més que qualsevol altre universitat de l’estat- un ascensor social. 

En una demarcació com la de Girona on, segons dades del padró, hi viuen quasi vuit-cens mil habitants i on el 20,34% d’aquests són estrangers (majoritàriament d’origen no comunitari) la UdG fa una tasca cabdal per la seva inserció i millora intergeneracional. Ho dic perquè Girona és, després de la província d’Almería, la que té més població estrangera de l’estat. Això és així perquè bona part dels reclams econòmics de la demarcació (com ara els serveis, el turisme, l’agricultura, la indústria càrnica i els treballs de cura) són intensius en mà d’obra. En aquest marc socioeconòmic he de dir, com a professor universitari, que ja estan arribant a la UdG els fills d’aquesta segona onada migratòria. Per aquests estudiants, així com per a molts d’altres que es titulen a la UdG, haver passat per aquesta universitat és un valor afegit que els posiciona en el mercat laboral amb unes condicions molt millors de les que tenien els seus progenitors i a ells mateixos abans de titular-se. 

En qualsevol cas, avaluar a les universitats pel sou que reben un cop graduats els seus estudiants és miop si no es té en compte l’origen dels seus estudiants, la qualitat de la docència i la recerca dels centres i, sobretot, la natura laboral del territori on la universitat s’insereix .