Sexilis a la Costa Brava Sud

Una manifestació a favors dels drets LGTBIQ+, en una imatge d'arxiu. / Aniol Resclosa

El passat 26 de setembre es va celebrar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) la taula rodona Memòria LGTBIQ+, tot coincidint amb la presentació del projecte batejat amb el mateix títol. Amb aquesta iniciativa, comandada per Jordi Serchs i Joâo França, l’AHCB vol treballar en la preservació de la memòria històrica del col·lectiu LGTBIQ+ a la ciutat. A la taula rodona hi érem, a més de Joâo França com a moderador i presentant Memòria LGTBIQ+, Aïda Escarré, (Centre de Documentació de Ca la Dona), Magda Costa (Centre de Documentació Armand de Fluvià, Casal Lambda), David Paternotte (Universitat Lliure de Brussel·les) i els autors d’aquest article, en representació del projecte Els Colors dels Documents, endegat pel Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar (SAMLM). Entre els assistents hi era també Jordi Petit, escriptor i activista català en defensa dels drets del col·lectiu LGBT i president honorífic de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya qui, encuriosit per la feina realitzada des de l’Arxiu de Lloret ens va proposar una col·laboració per a l’estudi que porta per títol; Sexilio y transformaciones de las sexualidades disidentes en la ciudad de Barcelona durante la dictadura franquista.

El projecte pren la forma d’estudi universitari d’investigació històrica dirigit per Rafael Cáceres Feria, professor d’Antropologia a la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla. El treball de camp està coordinat per Jordi Mas i Grau, llicenciat en Sociologia i doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona, que actualment treballa com a investigador al Grup de Recerca en Ciències Socials Aplicades de la UdG i com a professor associat al Departament d’Antropologia Social de la UB, tot investigant en àmbits de recerca sobre diversitats i normativitats de gènere i les violències sexo-genèriques. El projecte ha rebut el suport de la Direcció General de Memòria Democràtica del Govern central i es vehicula mitjançant la Fundació Pedro Zerolo de Madrid, que recull el llegat del conegut activista i polític canari.

El sexili es pot entendre com el fenomen migratori pel qual una persona marxa del lloc de naixença a causa de la pressió o discriminació social motivada per l’orientació sexual i la identitat de gènere. Són moltes les persones que es varen veure (i es veuen) obligades a abandonar casa seva buscant llocs on escapar de la pressió social i poder viure amb una certa llibertat l’orientació sexual o la identitat de gènere no normatives.

Aquest procés migratori es produeix, en el cas d’Espanya, sobretot vers les grans ciutats, com ara Barcelona i Madrid, però també cap a poblacions turístiques de la costa, com Sitges, Torremolinos, Eivissa o Lloret de Mar, que havien començat a rebre una afluència destacada de turisme europeu a partir del final de l’autarquia i l’obertura del règim franquista al desarrollisme des de 1955-1960. L’arribada d’aquest turisme va portar també costums més avançats i una certa tolerància envers novetats que, com el biquini o la minifaldilla, es van introduir aquí molt abans que en d’altres indrets.

El terme va ser encunyat per primera vegada pel sociòleg porto-riqueny Manolo Guzmán al 1997 a l’article “Pa la Escuelita con mucho cuidao y por la orillita”: A Journey Through the Contested Terrains of the Nation and Sexual Orientation. Tot i que sexili a les universitats americanes fa referència en l’àmbit acadèmic de manera principal a la migració transnacional a causa de la repressió per l’orientació sexual, a Europa també s’ha acceptat el terme en relació a la migració interna de les persones LGBTIQ+ en entorns rurals o ciutats petites cap a àrees urbanes més grans i cosmopolites. Aquests nous entorns permeten viure en l’anonimat les condicions sexo-afectives i de gènere no normatives, sense la pressió exercida en comunitats petites. Comunitats, on el control social és major, a l’estar allunyades de nuclis amb grans fluxos de gent i on l’apertura a la diversitat és més lenta i difícil. Molt més feixuga per qui no és considerat propi d’uns cànons i actituds tradicionals.

És la primera vegada que es realitza un estudi d’aquestes característiques a casa nostra amb l’objectiu d’establir l’origen i els motius pels quals els membres del col·lectiu LGTBIQ+ es desplacen cap a les grans ciutats i zones turístiques de costa. El contacte amb PLURALS, que col·labora en aquest projecte, ha permès estendre el camp d’estudi més enllà de la conurbació barcelonina, amb una secció titulada Sexili i transformacions de les sexualitats dissidents en la Costa Brava Sud (Blanes, Lloret i Tossa) durant la dictadura franquista, tot mirant d’evitar el biaix centralista que sovint contamina aquest tipus d’investigacions. La metodologia plantejada per recollir les dades consisteix en l’elaboració d’un qüestionari amb diferents preguntes sobre l’experiència del sexili i una sèrie d’entrevistes realitzades a històrics del col·lectiu a Lloret. Les entrevistes s’han fet de manera conjunta per PLURALS i el SAMLM durant l’octubre, i també s’ha aprofitat informació recollida des de 2019 per al projecte Els Colors dels Documents.

Les persones participants provenen, principalment, d’entorns rurals, on la pressió sobre la dissidència sexo-afectiva i de gènere augmenta en funció de diverses variables (població, classe social, distància amb una gran ciutat, el contacte i les relacions socials, costums diferents ...). En gairebé tots els casos hi trobem la idea inicial de migrar per prosperar econòmicament, però també un rerefons d’incomprensió, que facilita l’èxode. L’angoixa de cercar un lloc al món on poder tenir un projecte de vida coherent, on poder expressar-se lliurament, on ser acceptat i ser membre d’una comunitat amb ple dret. En diferents casos els entrevistats coincideixen en apuntar que sovint fugien de territoris que els hi eren hostils, de cases insegures on els denigraven, de famílies avergonyides… Un cop establerts al nou destí, llocs turístics on la economia i les possibilitats són abundants i molt diverses, conseqüència dels grans fluxos de turistes, hom descobreix certa facilitat per viure la identitat de gènere o la orientació sexual no normativa, que no existia als llocs d’origen. També es troben, en molts casos, empresaris respectuosos i solidaris amb el col·lectiu. El col·lectiu transsexual, amb greus problemes, per accedir al mon laboral, aquí a Lloret no troba cap impediment per a treballar en l’hostaleria. Tenim localitzades fins a onze dones transsexuals treballant, en cuines d’hotels i en restaurants. Transsexuals amb operacions i retocs de cirurgia estètica desenvolupaven sense cap impediment la seva professió. Així doncs, la motivació econòmica, la classe social, la vida sexo-afectiva i la identitat de gènere son les causes més importants que han impulsat a aquestes persones a la migració, un fet que es repeteix a tot el món.

El Castell de Lloret, tenyit amb els colors de la bandera LGTBI+ / instagram.com/pridecostabrava

En el cas de Lloret, les persones que emprenien el sexili trobaven feina fonamentalment en els negocis lligats a l’activitat turística: bars, restaurants i hotels. A la glossa que PLURALS va dedicar el passat maig a Fernando del Valle (a) Fernandito en concedir-li enguany, de manera pòstuma, el I Premi Tortuga d’Or, llegim: aquests locals sovint eren gestionats per persones migrades joves provinents, majoritàriament, d’Andalusia, Castella, Extremadura i la Manxa. Joves que marxaven de casa principalment per dos motius: guanyar-se la vida treballant en la indústria turística, que a Lloret havia agafat molta força, però també amb la finalitat de poder ser ells mateixos i viure la sexualitat amb llibertat i sense cap amenaça. Es tractava de deixar de ser la marica o el maricón de pueblo per passar a ser persona [...].

L’experiència del sexili es veu reflectida en els pocs fons documentals que se’n conserven. L’estigmatització social i la persecució política i policial han provocat la desaparició (o, directament, la inexistència) de la gran majoria dels documents referits a les activitats de les persones LGBTIQ+. Des del SAMLM, mitjançant el projecte Els Colors dels Documents, s’intenta, des de fa quatre anys, recuperar aquesta memòria esborrada contactant amb persones interessades i recollint els fons documentals que constitueixen la memòria personal d’aquestes experiències, amb testimonis de la trajectòria professional, sovint al capdavant de bars i restaurants o, simplement, amb documents, fotografies o material de difusió que recullen els modes de vida com a persona del col·lectiu LGTBIQ+ per reimaginar aquest fragment perdut de la nostra història i atorgar-li la rellevància i la dignitat que es mereix.