Guerres fratricides; Sumar desocupa Podemos

És divertit seguir les lluites entre Podemos i Sumar, i la darrera ho és especialment. Resulta que Podemos ha denunciat a la Policia Nacional a Sumar -no diu el nom del partit, però no cal- per haver entrat i buidat els seus despatxos al Congrés dels diputats. I Sumar s’ha defensat dient que ja feia dos mesos que els antics socis ocupaven aquells espais que els pertoquen a ells i que han tingut una paciència que ja se’ls ha esgotat. El conflicte neix després de la marxa del partit de Ione Belarra al Grup Mixt el desembre passat. Fins a aquell moment, els diputats de les dues plataformes compartien despatxos a la tercera planta de l’edifici, però amb el trencament del grup, els de Podemos s’havien de traslladar en un lloc més reduït del cinquè pis. Els morats volen que la policia determini si amb l’actuació s’ha vulnerat alguna llei i es queixen que ningú els havia avisat del «desallotjament». La Mesa del Congrés els desmenteix i afirma que es va comunicar redistribució dels espais a totes les parts.

Fins aquí pot semblar una anècdota més de les moltes que hi ha hagut i hi haurà entre les dues formacions des del moment en què Yolanda Díaz va decidir activar una opa per destrucció a l’organització fundada per Pablo Iglesias. Per una banda, l’afer dels despatxos indica que a cap dels dos costats hi ha gaire maduresa, perquè si són incapaços de posar-se d’acord que uns han de marxar i els altres reocupar, ¿que passarà quan hagin de discutir una llei?, només com a exemple. Per l’altre, ens fa conscients de la dimensió de l’error de fundar Sumar (més aviat es tracta de tot el contrari) sense tenir en compte Podemos i no dissimular gens ni mica les ànsies de posar fi a allò que representa el partit d’Iglesias.

Entenc que tractar amb l’exvicepresident del Govern no ha de ser fàcil, sovint tampoc agradable, i que s’ha d’estar sempre vigilant a dreta, esquerra, davant i darrere per detectar d’on venen els atacs, però Díaz, tot i que l’hagi pagat amb la mateixa moneda, hauria d’haver estat més subtil i haver acceptat algunes de les pretensions dels morats. Va preferir passar pel camí més directe i les conseqüències les pagarà tota la legislatura. Ella i Pedro Sánchez, que si no en tenia prou amb la gran quantitat de grups amb qui pactar, se li va afegir un que no estava previst. Podemos no donarà facilitats i serà un corcó perquè no ha entès que l’aventura s’ha acabat, en part també per pròpia responsabilitat, i ara tots tres grups tenen un problema que cada un d’ells ha de gestionar de formes diferents. Per tant, de difícil solució.

A vegades les estratègies polítiques, sobretot les de partit, fan males jugades que acaben en desenllaços que són difícils de preveure quan es prenen les decisions. A Junts per Catalunya ja els hi ha passat en diverses ocasions i haurien d’haver estat un exemple de cara a la resta de formacions. Dividir internament per ocupar poder a costa de qui i què sigui té riscos. ¿Carles Puigdemont hauria decidit trencar amb el PDeCAT, si hagués sabut que quedaria tercer per darrere d’Esquerra Republicana a les eleccions catalanes? Podríem pensar que no, tot i que tractant-se d’ell, és difícil fer una conjectura clara.

Les pitjors guerres són les fratricides. Les de Junts entre borrassistes i turullistes; les històriques bicefàlies d’Esquerra, on les aigües no estan tan calmades com sembla; totes les famílies del PSOE i també les del PP i ara les de l’esquerra del centreesquerra que malgrat que sempre hi ha hagut divisions, les actuals poden tenir finals perillosos, sobretot veient com es desenvolupa la legislatura. L’últim intent de desallotjament d’algú d’un partit va deixar més que evidència els històrics socialistes Felipe González i Alfonso Guerra, a més de la seva candidata frustrada Susana Díaz. Ara Sumar ha desocupat Podemos dels despatxos del Congrés. Veurem quina serà la pròxima batalla.