Un altre cop el victimisme

Quan Rafa Nadal va caure a segona ronda del «seu» Godó, vaig pensar que l’esportista estaria desfet completament per dins i l’home turmentat per haver d’acomiadar-se tan aviat d’un torneig al qual molt probablement no tornarà a competir. Divendres vaig llegir un titular del diari Sport, del mateix grup que Diari de Girona, que em va cridar l’atenció: «Nadal, un primer pas cap al gran objectiu». Vaig llegir l’article sencer i vaig entendre què volia dir. La seva màxima prioritat a Barcelona era acomiadar-se i fer-ho retornant a les pistes després de la recuperació de l’enèsima lesió. Volia provar com li aniria i en va treure una clara conclusió: «Personalment, m’ha costat molt poder tornar a una pista després de tot i ho he aconseguit aquesta setmana». Va tornar a competir sense cap molèstia física, afegia el diari, amb l’objectiu fixat a Roland Garros.

Mateixa setmana i desastre del Barça a Europa. Bé, desastre no tant, perquè l’objectiu -fins i tot pressupostari- era arribar a on ha arribat l’equip a la Champions. Però desastre perquè una part important de l’afició confiava a passar l’eliminatòria per compensar el mal any de joc i una part d’aquesta part somniava en arribar a la final i guanyar-la. És curiós el que va passar durant i (especialment) després del partit i que no té res a veure en el joc en si. Ilkay Gündogan, que s’ha erigit en un gran analista més per veterania que per saviesa va dir la veritat. La falta era falta i la targeta havia de ser vermella. Qui no va ser prou ràpid per pensar si era millor deixar marxar el jugador contrari que frenar-lo en una acció que seria castigada és Ronald Araujo.

Pam. Clatellada al company de vestidor, als culers que pensaven que el culpable únic era l’àrbitre i al tècnic Xavi Hernández que a la roda de premsa va repartir a tort i a dret contra el col·legiat. Gündogan va dir la veritat, d’acord, però es va equivocar fent-la pública. Més o menys el mateix que va fer Marc-André Ter Setegen: «l’expulsió es pot xiular», deixant evidència, tot i que més suaument, a Araujo. Haurien d’haver callat en públic i parlat al vestidor. En canvi, el jugador uruguaià va ser més elegant quan li van preguntar per les paraules de Gündogan: «El que penso m’ho guardo per mi. Tinc codis i valors que crec que s’han de respectar». Ras i curt; ho diu tot sense dir res.

El més «sorprenent» va ser l’actitud de Xavi fent-se expulsar, recriminant a l’àrbitre a mig del camp i responsabilitzant-lo en exclusiva de tots els mals de l’equip. Podem discutir si l’expulsió va condicionar el partit, que ho va fer, però no de la decisió. Hi va haver un moment de la intervenció de Xavi que em va deixar aturat davant el televisor perquè semblava que havia estat el col·legiat qui havia forçat a Araujo a cometre la falta: «l’àrbitre ha estat molt malament. Un desastre. No m’agrada parlar dels àrbitres, però ho hem de dir. No podem callar». L’entrenador del Barça va plorar, com ens té acostumats; no va fer cap autocrítica, ni de l’equip ni d’ell, com ens té acostumats i es va mostrar frustrat, també com ens té acostumats.

Explico les dues històries -la de Nadal i la de Xavi- per contraposar dues maneres de ser, dues maneres d’afrontar les realitats, dues maneres molt diferents l’una de l’altra. Nadal va buscar en el més enterrat de la situació que va viure i va saber trobar elements positius que posteriorment va traslladar als mitjans i a l’opinió pública. No es va mostrar empipat, ni va recórrer a elements externs per justificar l’eliminació. Xavi va fer Xavi i va bussejar en la negativitat per explicar què havia passat a l’Estadi Olímpic dimarts. Podria haver dit que s’ha aconseguit l’objectiu; que la jugada d’Araujo va ser un error, com tantes n’hi ha en un partit de futbol; que part de la responsabilitat és seva per no haver sabut reaccionar a l’expulsió, protegint d’aquesta manera els jugadors. Però va escollir, un cop més el victimisme.