Benvinguts al «theatrun mundi»

Algunes persones si poguessin s’amagarien sota les pedres per evitar que mirades inquisitorials tafanegessin la seva feina, una feina que carregada damunt les espatlles els cau en els moments més compromesos com si fossin una còpia dolenta de Sísif. És una caricatura encara que no del tot desmesurada de la Síndrome de l’Impostor, o el convenciment que els mèrits propis són tan exigus que s’està suplantant un propietari anònim els mèrits del qual sí mereixen ser exposats a l’aparador social. Segons les psicòlogues Pauline R. Clance i Suzanne A. Imes que l’any 1978 varen descriure la síndrome, les persones afectades són competents i eficaces, però se senten intimidades a l’hora de dir sí, m’ho mereixo, afecta més les dones –als homes se’ls suposa la cosa excelsa mentre que les dones ho han de demostrar per duplicat– que solen ser perfeccionistes, exigents, mai queden satisfetes de la seva obra, i com en diríem dels individus situats a l’altre extrem de l’espectre, individus que no se’ls treu de l’aparador social ni a puntades de peu a pesar d’una notòria nul·litat? Per una banda tenim la Síndrome de Dunning-Kruger, la supèrbia feta carn, sobreestimen les seves habilitats i subestimen les habilitats dels altres, quan més incompetents són més competents es veuen, o per què no anomenar-los megalòmans, individus que tenen deliris de grandesa, de poder, de riquesa, de genialitat, o retolar-los de narcisistes, els que s’enamoren quan es miren al mirall i que reaccionen igual que la madrastra de la Blancaneus quan el mirall els diu que ha aparegut una persona més guapa, més intel·ligent... personatges tots ells que suplanten a gent que tenen les habilitats que ells s’atribueixen perquè els encanta ser adulats a diferència de la gent més discreta i perspicaç que sap que el coneixement d’avui serà corregit demà, que els aparadors socials són com les caixes de vidre dels antics museus on s’exposaven dissecats persones primitives, com el cas del negre de Banyoles.

El passat diumenge dia 18 en Josep Callol, el director d’aquest diari, parlava de l’Enric Marco, que durant molts anys es va fer passar per supervivent de l’holocaust, no podria dir si Marco era un megalòman, un narcisista... o tenia una punta de tot, el que sí crec és que posseïa, igual que molts altres Marcos, la capacitat de mimetitzar-se fins a fondre’s amb el seu personatge, de manera que la seva ment es feia un embolic i extraviada confonia la fantasia amb realitat, una situació que afegeix dificultat a l’hora de destriar el deliri de la simulació.

Si es vol triomfar a la vida s’ha de procurar lluir les virtuts per les que s’ha estat beneït, i els deliris de grandesa, la megalomania o la vanitat en grau superlatiu també tenen sortida, el seu discurs eloqüent, el seu grau d’afectació, troben audiència. Sou l’alcalde d’un llogarret, posem pel cas de l’Alt Empordà, i us voleu independitzar de Catalunya, contracteu un messies, potser no ho aconseguireu, però segur que durant un parell de telenotícies el món us mirarà, voleu fer un cop d’Estat?, crideu un Tejero, si més no farà soroll, voleu crear un partit polític per fer veure que féu la revolució, poseu al capdavant un Che Guevara que amb la seva oratòria incendiària i el puny enlairat atraurà a molts il·lusos, sou un periodista que busca reconeixement, només heu d’encimbellar un cap de suro pretensiós, mai us fallarà, quan més li netegeu les sabates més historietes es traurà de la butxaca. Tergiversant més que parafrasejant el «més que el contingut, el mitjà és el missatge» de McLuhan, la representació és el que importa.

Subscriu-te per seguir llegint