Amnistia i pluja, de bracet

El president espanyol, Pedro Sánchez, a la sessió de control del Congrés / Congrés dels Diputats

Al final han arribat les pluges, de bracet amb la Llei d'Amnistia, serà que una cosa porta l'altra aparellada. La pluja és en general desagradable i molesta, a ningú li agrada que l'enxampi un aiguat pel carrer, i malgrat això, en els últims mesos s'havia convertit en una necessitat, així de secs estàvem. Amb l'amnistia passa el mateix, a ningú li agrada que els delinqüents se'n surtin com aquell que res, és un insult als ciutadans honrats, però s'havia convertit, com la pluja, en necessària. No en necessària per als ciutadans, això no, que ni tan sols recordaven ja qui eren el Vivales, la Ponsatí i qui sap quins altres delinqüents, sinó per a Pedro Sánchez, qui per a continuar manant necessitava com aigua de maig els vots de JuntsxPluja, o com es diguin avui. Per a Pedro Sánchez l'amnistia és la pluja que regarà els seus camps, i per a la resta de ciutadans, sobretot per als catalans, és la gota freda que, a més de xopar-nos fins al moll dels ossos, convertirà Catalunya en zona catastròfica.

Feia setmanes que en Sánchez i els seus miraven al cel, a veure si plovia, és a dir, a veure si arribava la Llei d’Amnistia. Curiosament, no es van adonar de la necessitat imperiosa de resoldre el «conflicte català» (així en diuen), fins després de la derrota electoral, quan l'aritmètica els va dir que els faltaven uns vots per a governar. Aleshores sí, aleshores la situació a Catalunya es va tornar insostenible i era necessari perdonar per a construir un futur junts i estroncar ferides i blablabla. Salvador Illa s'ho va empassar, que empassant va arribar a ministre. S'ho va empassar també Miquel Iceta, un altre que en empassar ha basat la seva existència, i no només va arribar a ministre, sinó que està d'ambaixador a la Unesco, cosa que vol dir viure millor que el Vivales, valgui la redundància. I s'ho empassen tots els socialistes catalans que aspiren a continuar vivint de la política, tal vegada fins i tot arribar a ministres, que no són pocs. I els que no s'ho empassen, callen el que pensen, perquè des d'Alfonso Guerra, socialista que es mou, socialista que no surt a la foto. Als qui segur que no arribarem a ministres, ni tan sols a viure de la política, ens toca aguantar el xàfec, i no sembla que vulgui escampar, ans al contrari, s'albiren en l'horitzó nuvolots molt negres. Mai no va tenir sentit tan literal la italiana expressió «¿Piove? ¡Porco governo!»