24 de novembre de 2006
24.11.2006
JAUME Fàbrega

La vaca catalana

24.11.2006 | 01:00

La vaca catalana o de l´Albera, ara amenaçada per falta d´ajut, no és ni una vaca lletera ni per a carn. S´ha de protegir, en nom de la biodiversitat i, també, del país. El mateix podem dir de l´autòctona «vaca marinera» -que encara es troba a Menorca-, que servia per arrossegar les barques de pesca («bous», mot que, per influència dels pescadors catalans emigrants al segle XVIII va arribar a Galícia). Defensar les races zoològiques autòctones, o les plantes, verdures i llegums, deurà ser, com diria algun candidat, una «cabòria nacionalista»? El que és evident és que a l´Estat i als partits estatals o els qui els donen suport, els importa un rave la defensa dels interessos nacionals de Catalunya, llevat que hi puguin veure, ocasionalment, una font de vots. I alguns dels qui diuen que «estimen Catalunya», quan han manat, des d´Agricultura han portat, igualment, una política nefasta pel que fa a l´estudi, preservació i defensa de les races autòctones.
L´anomenada vaca bruna dels Pirineus, que es presenta com a pròpia del país, en realitat és un encreument amb la vaca llemosina. És a dir: no tenim, a causa del clima, vaques de carn o de llet pròpies. L´influx nòrdic va introduir la vaca gairebé com un animal urbà -les «granges» de Barcelona-: les vaques lleteres o per a carn, són, en efecte, de Frísia o de Suïssa. I una «granja», des del segle XIX, va ser un establiment urbà on hi havia una vaca i se´n feien derivats làctics com mató, crema, etc... De fet, als Països Catalans no hi ha cap formatge tradicional a base de llet de vaca: el nostre formatge per antonomàsia ha estat el «serrat d´ovella», i tant el mató o el recuit es feien, respectivament, de llet de cabra o d´ovella. L´excepció, si de cas, és Menorca, que amb les seves pastures d´herbes -portades pels anglesos i que hi prosperaren mercès a la rosada que hi deixa la tramuntana- varen possibilitar l´existència de la millor cabanya de vaques mediterrània i, per tant, del famós formatge Maó (oficialment «Mahón», malgrat que Maó, al cap de tres segles, ja torna a ser oficial! Sort que Espanya, segons diuen els seus defensors, és «no nacionalista»).
Justament, l´únic futur agrícola que ens queda ja no és, segurament, l´agricultura de baixa qualitat o intensiva -ja no podem competir ni amb l´Àfrica, ni amb Amèrica i, fins i tot pel que fa a la fruita, ni amb el Llemosí o el Tirol del Sud, a Europa-, sinó que és la de la defensa dels productes autòctons, propis, de qualitat i amb el valor afegit de les Indicacions Geogràfiques, una pràctica en la qual les nostres autoritats i també els productors han obrat tard i malament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook