El temps que el món està marcat per la pandèmia és suficient perquè la considerem amb una certa naturalitat. Segurament és la paraula més pronunciada cada dia per la majoria de la gent. La mascareta ha esdevingut tan habitual com les ulleres. Els nens i nenes petits deuen pensar que és un atribut de la gent gran. Fa ser gran. Al voltant del coronavirus, la psicologia humana ha desenvolupat les seves defenses amb tots els arguments imaginables, perquè és una lluita global, que involucra la persona sencera.

Escric des d’una residència de gent gran. Des de l’inici de la lluita contra les bactèries, vaig veure escrit, a l’entrada mateix de la casa, uns pensaments que eren armes de combat. Un deia: «La paciència és el començament de la cura». I l’altre: «La imaginació és la meitat de la malaltia i la tranquil·litat, la meitat del camí». Són armes racionals que afavoreixen l’equilibri interior i permeten ser més realistes en front del mal.

Dins la línia del tema del dolor, i amb la intenció de donar armes per combatre’l, moments a les nostres mans. No és masoquisme. Hem de lluitar per vèncer la malaltia. L’Edith Stein, que va morir a les cambres de gas nazis, havia dit que el sofriment humà rep força expiatòria només si està unit al sofriment de Crist. El que és original, en Sant Josepmaria, és el concepte de «professionalitat» en la presència del dolor en la vida humana. És una encarnació del misteri de la Creu en la vida humana. És la presència del dolor que ofereix la possibilitat de convertir-lo en moneda de canvi per incorporar-se al misteri de la Redempció. Sant Josepmaria expressava una cosa semblant quan deia, en llatí, Nulla dies sine cruce. In Laetitia. «Ni un dia sense Creu». Amb alegria.